Josep Fontana: “Les revolucions comencen als llocs més desenvolupats, però costa arribar a tota la població”

(Entrevista original a Crític)

105

L’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) ens rep al seu pis del Poble-sec. Seiem a la taula del menjador, davant d’una gran prestatgeria plena de llibres. Fontana acaba de publicar ‘El siglo de la revolución’ (Editorial Crítica, 2017), un recorregut per la història mundial des del 1914 fins ara, utilitzant com a eix la Revolució Russa d’ara fa un segle. Parlem amb ell sobre els bolxevics, Lenin, Stalin, els comunistes catalans, la Guerra Freda o les revolucions fallides dels anys seixanta. Cauen crítiques a Orwell, Carter o Mao. Durant l’entrevista, Fontana s’aixeca més d’un cop a buscar llibres que il·lustrin i complementin la conversa. La seva ment continua àgil, entreteixint teories, citacions i dates.

Comencem pels bolxevics. L’historiador Orlando Figes els defineix, sobretot en l’etapa prèvia a la revolució del 1917, com un grup minoritari, fortament intel·lectualitzat i radical, oposat al model de partit de masses reivindicat pels menxevics. Quasi semblen una secta, amb Lenin com a líder. Hi està d’acord?

Inicialment és veritat. Al primer Congrés dels Soviets el pes dels bolxevics serà petit, sobretot en comparació dels socialistes revolucionaris, que tenien una afiliació camperola molt àmplia. Durant l’etapa del Govern provisional de Kérenski —on participen socialistes revolucionaris i menxevics—, els bolxevics aniran fent contactes importants amb els sindicats i, el més important, reivindicaran la pau a tota costa en la Primera Guerra Mundial. Lenin aconseguirà un suport molt ampli gràcies als decrets de pau i de reforma agrària. Els altres grups polítics —per contra— volen continuar i guanyar la guerra, per després realitzar una assemblea constituent republicana. La novetat dels bolxevics és que apostaran per canviar-ho tot immediatament. Aquesta nova fórmula és la que impactarà a escala mundial. Proposaran una via contrària a la socialdemòcrata, que defensava presentar-se a les eleccions i, un cop obtingut el poder, tenir el luxe de poder canviar les coses. Aquesta força els permetrà dominar el Congrés dels Soviets i aconseguir el suport camperol, sense el qual difícilment haurien pogut resistir durant la Guerra Civil.

El més radical de tots és Lenin. Bona part dels altres bolxevics volien anar més lentament.

Quan Lenin arriba a Petrograd, la majoria de bolxevics no creuen que la presa del poder sigui possible. Lenin està en la línia de la ‘Crítica al Programa de Gotha’, de Marx: aconsegueix el poder, tira endavant i canvia aquesta societat radicalment. Té un programa d’una ambició extraordinària. Pretén —a curt termini— posar fi a l’aparell repressiu de l’Estat, amb les diferències de classe, amb el treball assalariat… Quan arriba el moment decisiu de la pau de Brest-Litovsk [pacte amb les potències centrals, que va suposar importants pèrdues territorials a Rússia a canvi de sortir de la guerra], Lenin decidirà que no importa el que es pugui perdre: l’important és salvar la revolució. Aplicarà la mateixa mentalitat el 1921, amb l’inici de la Nova Política Econòmica (NEP).

La Primera Guerra Mundial va ser essencial en l’esclat de la revolució del 1917. En concret, en el cas bolxevic, l’element pacifista serà clau per guanyar-se la simpatia de les masses.

La Primera Guerra Mundial va fer-ho trontollar tot, i va fer possible que es produís un moviment revolucionari sense que l’Estat tsarista tingués capacitat de frenar-lo. L’inici d’aquest procés és quasi un miracle, ja que la majoria dels caps dels partits revolucionaris estaven o a l’exili o a Sibèria. Però l’Estat ja no té capacitat per resistir, i això crearà un forat en el qual creixerà amb molta força tot aquest moviment subversiu. Va arribar un moment en què les conseqüències socials de la guerra no només van afectar Rússia: a Alemanya, l’Exèrcit va haver de pactar el final del conflicte, perquè temia que la situació podia acabar com a Petrograd.

(Segueix llegint)

Anuncios

La revolució de les xiulades

(Article original a Públic)

59eba04ce7698

Quan pujo les escales del metro no sé si he sortit a una manifestació o a una òpera de Wagner. Tothom canta Els Segadors amb la ma alçada mostrant quatre dits, i un grup de veus s’alcen entre totes amb una melodia clarament professional. Hi ha tanta gent -encara falta mitja hora per les cinc, quan està previst que comenci la manifestació- que no puc veure d’on provenen aquells cants celestials. De cop s’aturen i els substitueixen els ‘hits’ del moment, que tinc la sensació d’haver escoltat més vegades que el ”Despacito”:

”Llibertat!”

”Fora les forces d’ocupació!”

”Els carrers seran sempre nostres!”

Avui hi havia planejat manifestar-se per la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, però Rajoy -a l’hora del vermut- ha decidit sumar un litre més de gasolina, marca 155. Els manifestants però, han mantingut el ‘look’ que tenien preparat, amb un llacet de color groc a la jaqueta. Però l’estat d’ànim ha canviat. La revolució dels somriures ara està més trista, més enfadada i -com és normal- més cansada. Cosa que no ha impedit que milers de persones s’amunteguin al Passeig de Gràcia, una avinguda que crec que una dia d’aquests explotarà de tanta pressió demogràfica.

Els manifestants estan cabrejats, i l’únic símbol contra el que poden descarregar la seva ràbia és l’helicòpter que passa cada dos per tres sobre els seus caps. Cada cop que el ”pajarito” creua per Passeig de Gràcia milers de dits s’aixequen fent la botifarra, i proliferen els ”fill de puta” o els ”baixa si tens collons”. Però el que fan tots els manifestants a una, de manera absolutament esfereïdora, és xiular de manera aguda i estrident, com una mandràgora a la que li han arrencat una de les seves extremitats, i xiscla d’una manera que sembla que t’explotarà el cervell. Les parets dels edificis burgesos de l’Eixample fan eco i l’efecte s’amplifica. És el cabreig -per sort- destil·lat en xiulades…

(Segueix llegint)

12 d’octubre: de l’unionisme ”de diumenge” a la por d’Hogar Social

(Article original a Públic)

59df848bd6d64

Fa uns dies que al meu barri les banderes espanyoles han aparegut com bolets que desafien la gravetat, penjant de façanes que abans estaven gairebé buides o amb algunes estelades, a les que ja no hi parava atenció.

No hi ha -per dir-ho delicadament- gaire tradició massiva de celebrar el 12 d’octubre a Barcelona, però quan surto del metro de Passeig de Gràcia al costat de dues famílies carregades de banderes espanyoles, ja veig que -com a les façanes del meu barri- la ciutat en la que he crescut ha mutat de nou. De camí cap a la Pedrera, on suposadament comença la manifestació patriòtica convocada per Societat Civil Catalana (i altres organitzacions) desenes de famílies, avis, joves supermans amb la rojigualda i parelles d’aspecte hipster pugen abraçats a la seves banderes.

Aturo a treis noies i parlo amb una d’elles, la Judit:

– Per què vens a aquesta manifestació?

– Porque estoy orgullosa de ser española y catalana, y con todo lo que está pasando…

– Havies celebrat abans un 12 d’octubre?

– Es la primera vez, ahora es más importante que nunca.

– Quin es el teu polític preferit?

– Pfff, ninguno…

– I el que menys…?

– ¡Todos! Rajoy, Puigdemont, Junqueras…

Continuo pujant i parlo amb una senyora vestida de diumenge, amb una petita rojigualda de plàstic a la mà:

– Yo cada año celebro el 12 de octubre. Sabes, tengo familia en la guardia civil y en la policia… ¿El mejor político? Ay, esto de la política… No sé, estoy en blanco.

Després de xerrar amb aquest parell d’unionistes tan amables, el xaronisme comença a augmentar. Un grup de nois criden com si estiguessin a un camp de futbol: ”¡¡Viva las mujeres guapas y españolaaas!!”. Segueixen pujant i cada cop que veuen una furgoneta de Mossos esclaten a crits: ”¡El 1 de octubre nos dejásteis tiraos!”, ”¡¡Trapero al talego!!”…

(Segueix llegint)

Che Guevara, els perills de la puresa

(Article original a Crític)

che-guevara

Tots sabem que el Che es va sacrificar pels ideals que defensava, però poc es coneix sobre quins eren realment aquests ideals. El símbol de pòsters i de samarretes se sol definir —en termes vagues i generals— com un home que va lluitar contra la tirania i la pobresa. Això potser és útil per esperonar algun adolescent, però no ens ajuda a entendre quins eren els projectes polítics del Che i per què es va guanyar tants enemics, tant al bàndol capitalista com al soviètic. El Che era un revolucionari pur i sacrificat enmig dels grans cínics i sectaris del món comunista. La seva coherència, però, no feia que les seves idees fossin menys perilloses.

Asma i aventures
Ernesto Guevara neix a la ciutat argentina de Rosario el 1928. Els seus pares són de bona família, una mica bohemis, encara que curts de diners per mantenir l’elevat nivell de vida de les classes altes argentines. El petit Ernesto contrau asma des de petit, una malaltia que el condicionarà i acomplexarà durant tota la vida. L’asma és la primera lluita del Che: de petit destaca pel fet de ser un rebel amb ganes constants de cridar l’atenció, per demostrar que no és menys que els seus amics malgrat la seva malaltia.

Ernesto creix en una casa on es parla de política: els seus pares organitzen grups de suport als aliats de la Segona Guerra Mundial i en defensa de la República Espanyola (ell, fins i tot, bateja a la seva gosseta com a ”Negrina”, en honor del president republicà Juan Negrín). Malgrat això, no té posicions polítiques clares, ni cap tipus de militància. Més aviat es dedica a llegir els clàssics anglesos i francesos, i a jugar molt al rugbi. Com molts argentins de classe alta, perd la virginitat amb la minyona que els Guevara tenen a casa.

Quan ja és adolescent, entra a la Universitat de Buenos Aires a estudiar medicina. Segueix amb el seu estil provocador, vestint de manera deixada i bruta per escandalitzar les seves amistats burgeses. El context polític on creix és important: es tracta del personalisme de Juan Perón i el seu model de desenvolupament autoritari, que augmenta els drets dels treballadors a costa de controlar els sindicats. Perón, admirador de Mussolini, està tirant endavant la industrialització de l’Argentina, reduint la dependència de les importacions estrangeres. Es tracta d’una resposta regional: aquest model de ”substitució d’importacions” també l’estan portant a terme els règims progressistes i autoritaris de Mèxic i del Brasil. En aquest context, el jove Guevara veu la ”dependència” respecte als Estats Units com el principal mal de l’Argentina: aquí comença una visió del món que assenyala Washington com la malaltia externa causant de tots els problemes llatinoamericans…

(Segueix llegint)

Por qué los politólogos deberían ver la película china ‘Wolf Warrior II’

(Artículo original en Esglobal)

wolf-warrior-ii_cover

Una película de tiros, protagonizada por un ex militar y ambientada en África, se ha convertido en el film más visto de la historia de China. En dos semanas había superado al largometraje más visto en territorio chino, The Mermaid. Ha recaudado más de 800 millones de dólares y es la segunda película más vista en un país, por detrás de Star Wars: el despertar de la Fuerza en Estados Unidos. Wolf Warrior II, un film de acción al estilo Rambo, trata sobre un ex soldado chino en África, que deberá pelear contra unos mercenarios extranjeros para salvar a varios civiles chinos y africanos, atrapados en un país donde se está llevando a cabo una sangrienta guerra civil. Es una película con muchas explosiones, poco diálogo y cero dilemas morales, que ha cautivado al público chino. Pero, más allá de su éxito, ¿por qué debería interesarnos un blockbuster lleno de golpes de kung fu, lanzacohetes y tanques desbocados? ¿Qué tiene de importante Wolf Warrior II para que merezca nuestra atención? En primer lugar, porque sirve para entender el patriotismo creciente de los jóvenes chinos. Y, en segundo, porque es un inesperado manual que nos permite comprender cómo ve Pekín su propia política exterior. Si Rambo nos sirvió para entender la América de Reagan, Wolf Warrior II es un material cinematográfico que los historiadores analizarán en el futuro. Pero que los politólogos deberían ver ahora.

El cine bélico chino tiene una larga tradición, apoyada por el Estado comunista, que se remonta a los tiempos de Mao. Su evolución fue la siguiente: hasta finales de los 60, la mayoría de películas hablaban de la guerra contra los japoneses, y los protagonistas eran campesinos chinos que luchaban para defender su país. La idea de fondo era la revolución del pueblo, ensalzada por el régimen maoísta. No fue hasta finales de los 80 que hubo otra ola de filmes militares, pero en este caso se destacaba el papel heroico de los grandes líderes (como en ésta sobre Deng Xiaoping). La época en la que se produjeron estas películas coincidía con la caída de la URSS: el Partido Comunista chino debía demostrar la fuerza de sus líderes ante las adversidades que podían aparecer con el desmoronamiento del vecino soviético. El último ciclo de películas chinas bélicas se produjo hace unos diez años. La narrativa épica y el estilo propagandístico se mantuvieron iguales, pero se trajo a actores y directores famosos para crear más gancho entre el público. La última película de este tipo era The founding of an army, un largometraje histórico especialmente preparado para el 90 aniversario del Ejército chino. Pero el mismo fin de semana que esta película se estrenaba también apareció en los cines Wolf Warrior II, un film del que nadie esperaba demasiado, que no tenía apoyo del Partido y que sólo pudo salir adelante cuando su director y protagonista, Wu Jing, invirtió su casa y ahorros para financiar el proyecto. Contra todo pronóstico, Wolf Warrior II batió todo los récords, dejando la película bélica por la que había apostado el régimen en absoluto segundo plano.

¿Cuál es el gran éxito de la película de Wu Jing? Que ha roto con la narrativa militar oficial del cine chino, y ha hecho un producto comercial que conecta con el patriotismo de las nuevas generaciones del país. Ha sabido combinar perfectamente la estética de acción hollywoodiense con la ideología que subyacía en la mente de buena parte de los jóvenes chinos. Ha captado, por un lado, el espíritu y estilo de las taquilleras películas de superhéroes, atrayendo a su público habitual, al que aburrían los filmes bélicos patrocinados por el Partido. Mientras que las películas subvencionadas por el Gobierno evitan mostrar demasiada violencia, Wolf Warrior II tiene explosiones, artes marciales, saltos increíbles y muertes por doquier. Su narrativa es totalmente comercial, y apartada de las directrices oficiales sobre cine patriótico…

(Sigue leyendo)

Quan Espanya i Xina lluitaven contra el feixisme

(Original a Públic)

597509a893a17

El 7 de juliol de 1937 un soldat japonès va desaparèixer al Pont de Marco Polo, als afores de Pequín. El comandant de la tropa nipona -Japó havia conquerit part de Xina, i cada cop ampliava més la seva influència i presència militar- va decidir atacar a l’exèrcit xinès, acusant-lo de la desaparició del soldat. L’escalada militar va augmentar, els combats s’estenien i ambdós països es van declarar la guerra.

Comunistes i nacionalistes xinesos es van unir contra el règim imperialista i filo-feixista japonès, preludi de la Segona Guerra Mundial a Orient. No els va agafar de nou: els xinesos havien seguit amb atenció i havien rebut influències de l’altre batalla contra el feixisme que es lliurava, en aquest cas, a Occident. La guerra civil espanyola ressonava a les ments de molts xinesos. Alguns, fins i tot, estaven lluitant contra Franco en aquell moment.

La relació antifeixista entre Espanya i la Xina es va rememorar, coincidint amb l’aniversari de l’incident del Pont de Marco Polo, amb un seminari a l’Institut Confuci de Barcelona. Un dels documents més citats va ser la carta que Mao Zedong va escriure en solidaritat amb el bàndol republicà, on assegurava que ”si no estiguéssim cara a cara contra l’enemic japonès, ens uniríem a vosaltres i prendríem posicions al front”.

Malgrat l’ofensiva de l’enemic, el Partit Comunista Xinès va demanar als brigadistes xinesos que no tornessin per lluitar contra els japonesos. Eren només 100 combatents, número que no suposaria un gran canvi en el desenvolupament de la guerra. En canvi, l’efecte que tindria abandonar la lluita a Europa seria perjudicial per a la moral del moviment internacionalista. Cap va marxar d’Espanya…

(Segueix llegint)

El ball del capitalisme rosa

(Original a Públic)

1468091973163

Davant de la Universitat de Barcelona comença el Pride Barcelona 2017, però la plaça no està plena de gais forçuts o de drag queens exuberants, sinó d’adolescents esprimatxats i mig nerviosos que han vingut amb el seu grup d’amics, tots ells amb la bandera arc iris penjant de la seva esquena com Supermans escanyolits

Surten per les escales del metro, que han estat pintades de molts colors per celebrar l’ocasió. En un escenari de fons, un DJ posa música chumba-chumba i la gent ja comença a saltar. Són les set de la tarda. Dues noies es fan petons i selfies pujades a una tarima; als seus peus hi ha un iaio descansant. Una paradeta patrocinada per Estrella Damm ven cerveses en gots de plàstic, i hi ha diversos estands amb merchandising del sector. Em trobo dues noies conegudes, que encara van a l’institut:

– ”Per què heu vingut?”

– ”Por la fiesta!!!”, em diuen molt felices.

M’expliquen que, dintre del seu grup d’amigues, una d’elles és lesbiana i una altra bisexual. Han vingut des del seu poble del Maresme per celebrar-ho, i passar la tarda i la nit ballant. Continuen arribant grups de joves, encara que també hi ha molts madurets tatuats i ronden alguns bigotis en clar homenatge a Freddy Mercury.

Uns voluntaris ens donen el programa del Pride Barcelona d’aquest any. Hi faig una ullada: hi ha un text d’Ada Colau i un de Carles Puigdemont, moltes referències a l’esport (el lema d’aquest any és ”Xiula falta a la LGTBIfòbia”) i un munt de publicitat d’organitzacions del col·lectiu, des d’associacions ”d’empreses per a Gais i Lesbianes” a agrupacions de famílies LGTBI.

L’anunci que més fascina a les meves amigues és el de la discoteca ”The black room”, on surten tres adonis despullats de mirada sensual (”joder, estan buenísimos!”). Els homes forts i guapos predominen a la majoria de publicitat, ja sigui patrocinant saunes o tendes esportives.

(Segueix llegint)