Wang Huning, el intelectual más poderoso de China

(Original publicado en Esglobal)

xi_wang

 

El pasado octubre, el Partido Comunista chino desveló cuáles serían los seis hombres que acompañarían al presidente Xi Jinping en el liderazgo de China. Los perfiles eran previsiblemente similares: hombres trajeados de sesenta años, con participación previa en cargos provinciales y regionales del Partido, que estaban ahí por pertenecer a alguna antigua facción presidencial -Li Keqiang- o, en su mayoría, porque habían trabajado cerca y con la confianza de Xi. Pero un caso rompía todas estas pautas. Un hombre silencioso, con gafas de intelectual y cara ancha. Un antiguo profesor universitario que nunca había ejercido altos cargos en ninguna ciudad o provincia china. Un experto en filosofía política que había podido asesorar de muy cerca a los tres últimos presidentes del país -Jiang Zemin, Hu Jintao y Xi- sin ser desplazado por ninguna lucha de poder. Un intelectual transformado en político: Wang Huning.

¿Por qué este hombre es tan importante? Porque susurra directamente a la oreja de Xi y probablemente es la voz a la que más atiende. ¿Cuánto puede marcar el futuro de China? Mucho, ya que todo apunta a que es el principal arquitecto del Sueño Chino, la teoría con la que Xi quiere apuntalar el país como superpotencia. Pero, en relación con su gran influencia en lo que China quiere ser, hay una pregunta mucho más difícil de contestar: ¿cuál es realmente el pensamiento político de Wang Huning?

La pregunta es oscura. Wang no ha dejado por escrito una teoría o reflexión suya desde que entró en política en 1995. Todo lo que sabemos sobre sus opiniones políticas está en la docena de libros y más de cincuenta artículos académicos que escribió antes de esa fecha, en una carrera brillante en la universidad Fudan de Shanghái. Observando esta etapa previa, podemos intentar desentrañar los fundamentos de su visión sobre el buen gobierno de China.

El recorrido de Wang Huning podría haber sido el de muchos académicos chinos brillantes, que quedaron enquistados en la universidad a causa de un sistema político donde no es nada fácil ascender. O podría haber caído al producirse la violencia y la represión de Tiananmen en 1989, que tuvo su foco en las universidades. El adolescente Wang creció durante la Revolución Cultural, etapa traumática que ha moldeado la biografía de los actuales líderes de China, todos alrededor de los sesenta años. Si no se tiene en cuenta la Revolución Cultural, no se puede entender la desconfianza hacia las masas -y hacia la protesta política- de los dirigentes actuales del Partido Comunista.

El joven Wang, en esa etapa, se las arregló para leer en secreto varios de los libros extranjeros prohibidos por Mao. Posteriormente, estudió francés e hizo tan bien el examen de acceso a la universidad Fudan -la más prestigiosa de Shanghái- que fue incorporado directamente a los estudios de postgrado sobre política exterior. Finalizó la carrera con una tesis sobre la evolución del concepto de soberanía titulada De Bodin a Maritain: sobre las teorías de la soberanía desarrolladas por los burgueses occidentales. Obtuvo el cargo de profesor en Fudan con 26 años, y a los 34 ya era decano de su departamento, una edad inaudita en un sistema universitario que valora sobremanera la edad como criterio de ascenso…

(Sigue leyendo)

Anuncios

Catòlics, empresaris i anticomunistes: els enemics catalans que Franco no s’esperava

(Article original a Públic)

sabotatgecontrafranco-small

La Guerra Civil va matar una generació que considerava compatible defensar la República i defensar l’ordre. Catalanistes conservadors, empresaris, monjos i creients van donar suport a Franco a Catalunya a canvi de que ja no es cremessin més crucifixos, la patronal tornés a manar a les fàbriques i els ”revolucionaris” –anarquistes, comunistes, republicans– fossin derrotats. Però el pacte anava més enllà: Franco va exigir submissió total a l’establishment català que l’havia recolzat. Aquesta submissió incloïa poder destruir Catalunya, més enllà de la idea política del catalanisme: arrasar la cultura, per més inofensiva i sentimental que semblés. Com va deixar clar el falangista Luys Santa Marina: “Se empezó con juegos florales y sardanas, y se ha terminado inmolando juventudes en el Ebro. Y esto no puede volver”. Quan aquesta destrucció planificada s’havia posat en marxa, diversos personatges pertanyents a aquest establishment van intentar saltar-se el contracte ”de vencedors” que tenien amb la dictadura. Ja per fer que la poca cultura catalana que quedava no desaparegués, ja per intentar redimir la seva consciència, o ja per crear una nova generació política que lluités –o almenys resistís– contra la demolició anticatalana del nacional-catolicisme.

Aquesta és la tesi del llibre Sabotatge contra Franco (Angle Editorial), del periodista Joan Safont. Es tracta d’un recull de noms que van lluitar contra la dictadura i que –en principi– pertanyien als sectors socials que havien de garantir la fortalesa del règim a Catalunya. En temps actuals, on floreixen els mites que tota la burgesia catalana era franquista, o –pel contrari– que tots els catalans de més de 50 anys havien corregut davant dels grisos, és necessari llegir una mica de bona història. Tant els que no l’hem experimentada com els que sí que ho van fer (¿quants de nosaltres seríem capaços d’entendre el Procés, malgrat haver-lo viscut?). Deixant de banda que el llibre de Safont és una master class de la nostra pròpia història, també cal destacar el seu nivell de documentació. L’autor selecciona i lliga bé les citacions, cosa que fa que vulguis comprar-te tres o quatre llibres dels que apareixen a la seva bibliografia. Les pegues del llibre, per altra banda, són dues: l’enumeració de noms i organitzacions a vegades fan densa la lectura, cosa que pot temptar a llegir en diagonal alguns fragments; i, per altra banda, podria existir un major dramatisme narratiu en la descripció dels fets, que pogués fer veure encara més –mitjançant la força de la literatura– la transcendència dels sabotatges explicats…

(Segueix llegint)

Josep Fontana: “Les revolucions comencen als llocs més desenvolupats, però costa arribar a tota la població”

(Entrevista original a Crític)

105

L’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) ens rep al seu pis del Poble-sec. Seiem a la taula del menjador, davant d’una gran prestatgeria plena de llibres. Fontana acaba de publicar ‘El siglo de la revolución’ (Editorial Crítica, 2017), un recorregut per la història mundial des del 1914 fins ara, utilitzant com a eix la Revolució Russa d’ara fa un segle. Parlem amb ell sobre els bolxevics, Lenin, Stalin, els comunistes catalans, la Guerra Freda o les revolucions fallides dels anys seixanta. Cauen crítiques a Orwell, Carter o Mao. Durant l’entrevista, Fontana s’aixeca més d’un cop a buscar llibres que il·lustrin i complementin la conversa. La seva ment continua àgil, entreteixint teories, citacions i dates.

Comencem pels bolxevics. L’historiador Orlando Figes els defineix, sobretot en l’etapa prèvia a la revolució del 1917, com un grup minoritari, fortament intel·lectualitzat i radical, oposat al model de partit de masses reivindicat pels menxevics. Quasi semblen una secta, amb Lenin com a líder. Hi està d’acord?

Inicialment és veritat. Al primer Congrés dels Soviets el pes dels bolxevics serà petit, sobretot en comparació dels socialistes revolucionaris, que tenien una afiliació camperola molt àmplia. Durant l’etapa del Govern provisional de Kérenski —on participen socialistes revolucionaris i menxevics—, els bolxevics aniran fent contactes importants amb els sindicats i, el més important, reivindicaran la pau a tota costa en la Primera Guerra Mundial. Lenin aconseguirà un suport molt ampli gràcies als decrets de pau i de reforma agrària. Els altres grups polítics —per contra— volen continuar i guanyar la guerra, per després realitzar una assemblea constituent republicana. La novetat dels bolxevics és que apostaran per canviar-ho tot immediatament. Aquesta nova fórmula és la que impactarà a escala mundial. Proposaran una via contrària a la socialdemòcrata, que defensava presentar-se a les eleccions i, un cop obtingut el poder, tenir el luxe de poder canviar les coses. Aquesta força els permetrà dominar el Congrés dels Soviets i aconseguir el suport camperol, sense el qual difícilment haurien pogut resistir durant la Guerra Civil.

El més radical de tots és Lenin. Bona part dels altres bolxevics volien anar més lentament.

Quan Lenin arriba a Petrograd, la majoria de bolxevics no creuen que la presa del poder sigui possible. Lenin està en la línia de la ‘Crítica al Programa de Gotha’, de Marx: aconsegueix el poder, tira endavant i canvia aquesta societat radicalment. Té un programa d’una ambició extraordinària. Pretén —a curt termini— posar fi a l’aparell repressiu de l’Estat, amb les diferències de classe, amb el treball assalariat… Quan arriba el moment decisiu de la pau de Brest-Litovsk [pacte amb les potències centrals, que va suposar importants pèrdues territorials a Rússia a canvi de sortir de la guerra], Lenin decidirà que no importa el que es pugui perdre: l’important és salvar la revolució. Aplicarà la mateixa mentalitat el 1921, amb l’inici de la Nova Política Econòmica (NEP).

La Primera Guerra Mundial va ser essencial en l’esclat de la revolució del 1917. En concret, en el cas bolxevic, l’element pacifista serà clau per guanyar-se la simpatia de les masses.

La Primera Guerra Mundial va fer-ho trontollar tot, i va fer possible que es produís un moviment revolucionari sense que l’Estat tsarista tingués capacitat de frenar-lo. L’inici d’aquest procés és quasi un miracle, ja que la majoria dels caps dels partits revolucionaris estaven o a l’exili o a Sibèria. Però l’Estat ja no té capacitat per resistir, i això crearà un forat en el qual creixerà amb molta força tot aquest moviment subversiu. Va arribar un moment en què les conseqüències socials de la guerra no només van afectar Rússia: a Alemanya, l’Exèrcit va haver de pactar el final del conflicte, perquè temia que la situació podia acabar com a Petrograd.

(Segueix llegint)

La revolució de les xiulades

(Article original a Públic)

59eba04ce7698

Quan pujo les escales del metro no sé si he sortit a una manifestació o a una òpera de Wagner. Tothom canta Els Segadors amb la ma alçada mostrant quatre dits, i un grup de veus s’alcen entre totes amb una melodia clarament professional. Hi ha tanta gent -encara falta mitja hora per les cinc, quan està previst que comenci la manifestació- que no puc veure d’on provenen aquells cants celestials. De cop s’aturen i els substitueixen els ‘hits’ del moment, que tinc la sensació d’haver escoltat més vegades que el ”Despacito”:

”Llibertat!”

”Fora les forces d’ocupació!”

”Els carrers seran sempre nostres!”

Avui hi havia planejat manifestar-se per la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, però Rajoy -a l’hora del vermut- ha decidit sumar un litre més de gasolina, marca 155. Els manifestants però, han mantingut el ‘look’ que tenien preparat, amb un llacet de color groc a la jaqueta. Però l’estat d’ànim ha canviat. La revolució dels somriures ara està més trista, més enfadada i -com és normal- més cansada. Cosa que no ha impedit que milers de persones s’amunteguin al Passeig de Gràcia, una avinguda que crec que una dia d’aquests explotarà de tanta pressió demogràfica.

Els manifestants estan cabrejats, i l’únic símbol contra el que poden descarregar la seva ràbia és l’helicòpter que passa cada dos per tres sobre els seus caps. Cada cop que el ”pajarito” creua per Passeig de Gràcia milers de dits s’aixequen fent la botifarra, i proliferen els ”fill de puta” o els ”baixa si tens collons”. Però el que fan tots els manifestants a una, de manera absolutament esfereïdora, és xiular de manera aguda i estrident, com una mandràgora a la que li han arrencat una de les seves extremitats, i xiscla d’una manera que sembla que t’explotarà el cervell. Les parets dels edificis burgesos de l’Eixample fan eco i l’efecte s’amplifica. És el cabreig -per sort- destil·lat en xiulades…

(Segueix llegint)

12 d’octubre: de l’unionisme ”de diumenge” a la por d’Hogar Social

(Article original a Públic)

59df848bd6d64

Fa uns dies que al meu barri les banderes espanyoles han aparegut com bolets que desafien la gravetat, penjant de façanes que abans estaven gairebé buides o amb algunes estelades, a les que ja no hi parava atenció.

No hi ha -per dir-ho delicadament- gaire tradició massiva de celebrar el 12 d’octubre a Barcelona, però quan surto del metro de Passeig de Gràcia al costat de dues famílies carregades de banderes espanyoles, ja veig que -com a les façanes del meu barri- la ciutat en la que he crescut ha mutat de nou. De camí cap a la Pedrera, on suposadament comença la manifestació patriòtica convocada per Societat Civil Catalana (i altres organitzacions) desenes de famílies, avis, joves supermans amb la rojigualda i parelles d’aspecte hipster pugen abraçats a la seves banderes.

Aturo a treis noies i parlo amb una d’elles, la Judit:

– Per què vens a aquesta manifestació?

– Porque estoy orgullosa de ser española y catalana, y con todo lo que está pasando…

– Havies celebrat abans un 12 d’octubre?

– Es la primera vez, ahora es más importante que nunca.

– Quin es el teu polític preferit?

– Pfff, ninguno…

– I el que menys…?

– ¡Todos! Rajoy, Puigdemont, Junqueras…

Continuo pujant i parlo amb una senyora vestida de diumenge, amb una petita rojigualda de plàstic a la mà:

– Yo cada año celebro el 12 de octubre. Sabes, tengo familia en la guardia civil y en la policia… ¿El mejor político? Ay, esto de la política… No sé, estoy en blanco.

Després de xerrar amb aquest parell d’unionistes tan amables, el xaronisme comença a augmentar. Un grup de nois criden com si estiguessin a un camp de futbol: ”¡¡Viva las mujeres guapas y españolaaas!!”. Segueixen pujant i cada cop que veuen una furgoneta de Mossos esclaten a crits: ”¡El 1 de octubre nos dejásteis tiraos!”, ”¡¡Trapero al talego!!”…

(Segueix llegint)

Che Guevara, els perills de la puresa

(Article original a Crític)

che-guevara

Tots sabem que el Che es va sacrificar pels ideals que defensava, però poc es coneix sobre quins eren realment aquests ideals. El símbol de pòsters i de samarretes se sol definir —en termes vagues i generals— com un home que va lluitar contra la tirania i la pobresa. Això potser és útil per esperonar algun adolescent, però no ens ajuda a entendre quins eren els projectes polítics del Che i per què es va guanyar tants enemics, tant al bàndol capitalista com al soviètic. El Che era un revolucionari pur i sacrificat enmig dels grans cínics i sectaris del món comunista. La seva coherència, però, no feia que les seves idees fossin menys perilloses.

Asma i aventures
Ernesto Guevara neix a la ciutat argentina de Rosario el 1928. Els seus pares són de bona família, una mica bohemis, encara que curts de diners per mantenir l’elevat nivell de vida de les classes altes argentines. El petit Ernesto contrau asma des de petit, una malaltia que el condicionarà i acomplexarà durant tota la vida. L’asma és la primera lluita del Che: de petit destaca pel fet de ser un rebel amb ganes constants de cridar l’atenció, per demostrar que no és menys que els seus amics malgrat la seva malaltia.

Ernesto creix en una casa on es parla de política: els seus pares organitzen grups de suport als aliats de la Segona Guerra Mundial i en defensa de la República Espanyola (ell, fins i tot, bateja a la seva gosseta com a ”Negrina”, en honor del president republicà Juan Negrín). Malgrat això, no té posicions polítiques clares, ni cap tipus de militància. Més aviat es dedica a llegir els clàssics anglesos i francesos, i a jugar molt al rugbi. Com molts argentins de classe alta, perd la virginitat amb la minyona que els Guevara tenen a casa.

Quan ja és adolescent, entra a la Universitat de Buenos Aires a estudiar medicina. Segueix amb el seu estil provocador, vestint de manera deixada i bruta per escandalitzar les seves amistats burgeses. El context polític on creix és important: es tracta del personalisme de Juan Perón i el seu model de desenvolupament autoritari, que augmenta els drets dels treballadors a costa de controlar els sindicats. Perón, admirador de Mussolini, està tirant endavant la industrialització de l’Argentina, reduint la dependència de les importacions estrangeres. Es tracta d’una resposta regional: aquest model de ”substitució d’importacions” també l’estan portant a terme els règims progressistes i autoritaris de Mèxic i del Brasil. En aquest context, el jove Guevara veu la ”dependència” respecte als Estats Units com el principal mal de l’Argentina: aquí comença una visió del món que assenyala Washington com la malaltia externa causant de tots els problemes llatinoamericans…

(Segueix llegint)

Por qué los politólogos deberían ver la película china ‘Wolf Warrior II’

(Artículo original en Esglobal)

wolf-warrior-ii_cover

Una película de tiros, protagonizada por un ex militar y ambientada en África, se ha convertido en el film más visto de la historia de China. En dos semanas había superado al largometraje más visto en territorio chino, The Mermaid. Ha recaudado más de 800 millones de dólares y es la segunda película más vista en un país, por detrás de Star Wars: el despertar de la Fuerza en Estados Unidos. Wolf Warrior II, un film de acción al estilo Rambo, trata sobre un ex soldado chino en África, que deberá pelear contra unos mercenarios extranjeros para salvar a varios civiles chinos y africanos, atrapados en un país donde se está llevando a cabo una sangrienta guerra civil. Es una película con muchas explosiones, poco diálogo y cero dilemas morales, que ha cautivado al público chino. Pero, más allá de su éxito, ¿por qué debería interesarnos un blockbuster lleno de golpes de kung fu, lanzacohetes y tanques desbocados? ¿Qué tiene de importante Wolf Warrior II para que merezca nuestra atención? En primer lugar, porque sirve para entender el patriotismo creciente de los jóvenes chinos. Y, en segundo, porque es un inesperado manual que nos permite comprender cómo ve Pekín su propia política exterior. Si Rambo nos sirvió para entender la América de Reagan, Wolf Warrior II es un material cinematográfico que los historiadores analizarán en el futuro. Pero que los politólogos deberían ver ahora.

El cine bélico chino tiene una larga tradición, apoyada por el Estado comunista, que se remonta a los tiempos de Mao. Su evolución fue la siguiente: hasta finales de los 60, la mayoría de películas hablaban de la guerra contra los japoneses, y los protagonistas eran campesinos chinos que luchaban para defender su país. La idea de fondo era la revolución del pueblo, ensalzada por el régimen maoísta. No fue hasta finales de los 80 que hubo otra ola de filmes militares, pero en este caso se destacaba el papel heroico de los grandes líderes (como en ésta sobre Deng Xiaoping). La época en la que se produjeron estas películas coincidía con la caída de la URSS: el Partido Comunista chino debía demostrar la fuerza de sus líderes ante las adversidades que podían aparecer con el desmoronamiento del vecino soviético. El último ciclo de películas chinas bélicas se produjo hace unos diez años. La narrativa épica y el estilo propagandístico se mantuvieron iguales, pero se trajo a actores y directores famosos para crear más gancho entre el público. La última película de este tipo era The founding of an army, un largometraje histórico especialmente preparado para el 90 aniversario del Ejército chino. Pero el mismo fin de semana que esta película se estrenaba también apareció en los cines Wolf Warrior II, un film del que nadie esperaba demasiado, que no tenía apoyo del Partido y que sólo pudo salir adelante cuando su director y protagonista, Wu Jing, invirtió su casa y ahorros para financiar el proyecto. Contra todo pronóstico, Wolf Warrior II batió todo los récords, dejando la película bélica por la que había apostado el régimen en absoluto segundo plano.

¿Cuál es el gran éxito de la película de Wu Jing? Que ha roto con la narrativa militar oficial del cine chino, y ha hecho un producto comercial que conecta con el patriotismo de las nuevas generaciones del país. Ha sabido combinar perfectamente la estética de acción hollywoodiense con la ideología que subyacía en la mente de buena parte de los jóvenes chinos. Ha captado, por un lado, el espíritu y estilo de las taquilleras películas de superhéroes, atrayendo a su público habitual, al que aburrían los filmes bélicos patrocinados por el Partido. Mientras que las películas subvencionadas por el Gobierno evitan mostrar demasiada violencia, Wolf Warrior II tiene explosiones, artes marciales, saltos increíbles y muertes por doquier. Su narrativa es totalmente comercial, y apartada de las directrices oficiales sobre cine patriótico…

(Sigue leyendo)