Quina era la ideologia de Josep Pla?

(Original a Públic)

pla_paris250x250_72

Probablement George Orwell és el cas més popular d’escriptor que tothom cita per quedar bé, però quasi ningú pensa a fons ni problematitza. Qualsevol el pot utilitzar, cosa que el fa inofensiu. Un dels candidats a aquesta categoria, a nivell del nostre país, és Josep Pla. Es treu de context alguna de les seves frases iròniques, es diu amb pedanteria i tothom queda satisfet. Es mira més la boina que el text.

Però si un llegeix Pla com es mereix, comencen a sorgir els problemes. Era antifranquista l’escriptor que va recolzar el cop d’estat de Franco? Era catalanista el periodista que volia ser director de La Vanguardia Española? Era opositor l’articulista (principal) del setmanari d’origen falangista Destino? Recentment, les notes inèdites de Pla recollides al llibre Fer-se totes les il·lusions possibles (Destino) han tornat a treure aquests temes a debat, de manera intensa i profundament actual –com passa amb tots els grans escriptors–.

Per anar al fons d’aquests problemes, parlem amb tres persones que han llegit bé i han dedicat part de les seves vides a Pla. Són Enric Vila, Xavier Pla i Jordi Amat. Vila va escriure’n una biografia, El nostre heroi Josep Pla, i és periodista d’El Nacional. (Xavier) Pla és director de la Càtedra Josep Pla i professor de la Universitat de Girona. Jordi Amat ha prologat diversos llibres de l’escriptor i és columnista a La Vanguardia.

 

Era Josep Pla antifranquista? La ideologia política de Pla és la mateixa abans i després de la Guerra Civil?
Jordi Amat: Una resposta taxativa seria simplificadora. L’any 1939, quan ell arriba a Barcelona amb l’exèrcit que es diu a ell mateix d’ocupació, és un franquista de cap a peus perquè essencialment ha combatut la Segona República. La Historia de la Segunda República és una aportació valuosa al relat legitimador del franquisme. Però hi ha una qüestió diria que més profunda en el seu cas, que va més enllà dels règims o les ideologies, que és una idea de la funció civil de l’escriptor que ell sent inextricablement lligada a l’ús del català literari o a fer memòria d’una determinada cultura i l’honestedat a l’hora de contemplar la realitat. En la mesura que Pla malda per ser aquest escriptor, substancia marcs mentals alternatius a l’ortodòxia franquista i Pla col·labora en la substanciació d’una cultura alternativa a la del règim.

Pla té ideologia, però no és ben bé un ideòleg. Pla és un conservador sense fronteres estrictes. A vegades és un liberal conservador i sovint un reaccionari. La guerra civil perfila el seu camp, però potser hi ha experiències prèvies –l’Europa d’entreguerres– que són més determinants a l’hora de fixar aquesta ideologia.

Xavier Pla: En el cas d’un escriptor i periodista que analitza l’actualitat política des dels anys vint fins pràcticament als anys vuitanta del segle passat, es fa difícil posar-li una sola etiqueta sense tenir en compte el context històric i biogràfic. Pla era anti-republicà, el juliol de 1936 va ser amenaçat pels anarquistes i, per tant, es va posar clarament amb el bàndol franquista com la major part de la dreta catalanista. El 1939 va tornar a Barcelona com a vencedor i va col·laborar amb el franquisme, que no li va perdonar mai el seu passat catalanista. Però aviat va veure que com a escriptor català era també un vençut. Des d’un catalanisme pragmàtic i possibilista, el que és interessant és veure com Pla progressivament, als anys quaranta, i clarament als cinquanta, va deixant de ser franquista en una evolució que comparteix amb Gaziel i Jaume Vicens Vives, per exemple.

Enric Vila: Evidentment, que ho és. El mateix Pla diu que ell és el més antifranquista de tots, a les cartes amb Josep Maria Cruzet. És antifranquista en la mesura que ell creu que es pot ser antifranquista. Vol fer el mínim de folklore i tenir la màxima eficàcia possible.

La Guerra Civil i el franquisme és un món on tot se li està escapant de les mans, on tot el seu país s’està anant a la merda. Ell el que intenta és conservar. Fins a la Guerra Civil ell és el graciós de la classe, un enfant terrible. Té un comportament un pèl frívol durant la República i la Guerra Civil, que ve donat per la seva situació personal de parella, per la seva relació amb la Lliga, que el traeix… Queda molt aïllat. Hi ha un punt de ressentiment, crec jo, en aquests anys: després és quan li ve el remordiment. La seva posició políticament responsable es produeix durant el franquisme, des de l’any 1939. Els articles que escriu a La Vanguardia són boníssims, no es poden comparar amb res que es publicava en aquell moment. Veu que tot allò és un desastre i intenta parar el cop…

(Segueix llegint)

Anuncios

Contra la Guàrdia Civil amb cartutxos de dinamita

(Article original a Públic)

978841700706

Més de 80 anys després, és difícil que ens fem una idea de la destrucció que va suposar la insurrecció d’Astúries del 1934. Hi ha una primera dada que -comparant-la amb qualsevol protesta recent que haguem pogut viure- és esfereïdora: 1.500 morts. La imatge que tenim de les revolucions és molt més romàntica que la que tenim de les guerres: en termes pràctics, la revolta d’Astúries va ser un conflicte armat amb tota la violència i destrucció que això implica. Campaments mèdics plens de civils, dones i nens ferits. Bombardejos aeris de les forces republicanes contra els insurrectes. Miners insurgents dinamita en mà que -encenent-la amb la cigarreta que portaven a la boca- anaven fent recular guàrdies civils i d’assalt mitjançant explosions i incendis descontrolats. Formació de comitès revolucionaris que abolien la moneda, creaven cartilles de racionament i en un parell de dies es trobaven sense recursos. Una ciutat important, Oviedo, arrasada per les explosions -amb bona part del seu patrimoni cultural-. Una república dèbil colpejada per una idea vinguda des de Moscou.

Tres periodistas en la revolución de Asturias (Libros del Asteroide) recull les cròniques periodístiques que José Díaz Fernández, Josep Pla i Manuel Chaves Nogales van fer d’aquestes jornades. Són pur periodisme de guerra, com el que s’havia fet anys abans durant la Gran Guerra de 1914, i es continuaria escrivint durant la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. El fet que succeís en un petit quadrant de la Península no feia que la confrontació hagués estat menys cruenta. Com escriu Chaves Nogales en una de les seves cròniques, ”la rebelión ha tenido esta vez caracteres de ferocidad que no ha habido nunca en España. Ni siquiera durante la gesta bárbara de los carlistas hubo tanta crueldad, tanto encono y una tan pavorosa falta de sentido humano”…

(Segueix llegint)

Catalunya i la URSS, més enllà del comunisme

(Escrit a Públic)

poum-copia

Què passaria si posem un anarquista de la CNT i un comunista pro-soviètic a la mateixa habitació, i a un d’ells li donem un fusell? La memòria col·lectiva té uns referents forts i, recordant els fets de maig de 1937, recordant l’Homenatge a Catalunya d’Orwell, bona part de les respostes a aquesta pregunta acabarien en un bany de sang. Però la història, com sol passar la majoria de cops, sol ser més complexa i té fets secundaris, menys coneguts, que la fan més interessant. Els relacionats amb la memòria catalana sobre la URSS –de 1917 fins al franquisme-, estan a La Revolució Russa i Catalunya, de Josep Puigsech.

Desembre de 1919. Divuit anys abans dels tirotejos a Plaça Catalunya, la CNT decideix sol·licitar l’adhesió a la III Internacional (Komintern), l’òrgan internacionalista promogut des de Moscou per estendre la revolució a nivell mundial. Els anarquistes han estat l’única força política a Catalunya que ha mirat amb bons ulls la revolta d’octubre de 1917. El caràcter anticapitalista de Lenin els sedueix, a la vegada que fa saltar les alarmes entre els sectors d’ordre i els conservadors de la Lliga. No és un any tranquil: s’ha produït una vaga general revolucionària a nivell estatal i el Govern ha dissolt l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, de majoria catalanista.

Els republicans catalans tampoc veuen amb bons ulls la presa de poder bolxevic. Consideren com a legítim l’enderrocat govern liberal-democràtic de Kerenski i rebutgen el cop d’estat maximalista. Però el factor clau de la seva oposició és la Guerra Mundial que s’està lliurant a Europa: l’antibel·licisme dels revolucionaris, que exigeixen la retirada russa del conflicte, fa que els progressistes republicans vegin aquesta posició com un regal per a les Potències Centrals. Alguns, fins i tot, acusaran Lenin de ser un agent al servei alemany. El diari republicà El Diluvio el titllarà de ”dictador generalísimo”, ”germanófilo supercanalla” i ”limpiabotas del kaiser”.

(Seguir leyendo)