Contra la Guàrdia Civil amb cartutxos de dinamita

(Article original a Públic)

978841700706

Més de 80 anys després, és difícil que ens fem una idea de la destrucció que va suposar la insurrecció d’Astúries del 1934. Hi ha una primera dada que -comparant-la amb qualsevol protesta recent que haguem pogut viure- és esfereïdora: 1.500 morts. La imatge que tenim de les revolucions és molt més romàntica que la que tenim de les guerres: en termes pràctics, la revolta d’Astúries va ser un conflicte armat amb tota la violència i destrucció que això implica. Campaments mèdics plens de civils, dones i nens ferits. Bombardejos aeris de les forces republicanes contra els insurrectes. Miners insurgents dinamita en mà que -encenent-la amb la cigarreta que portaven a la boca- anaven fent recular guàrdies civils i d’assalt mitjançant explosions i incendis descontrolats. Formació de comitès revolucionaris que abolien la moneda, creaven cartilles de racionament i en un parell de dies es trobaven sense recursos. Una ciutat important, Oviedo, arrasada per les explosions -amb bona part del seu patrimoni cultural-. Una república dèbil colpejada per una idea vinguda des de Moscou.

Tres periodistas en la revolución de Asturias (Libros del Asteroide) recull les cròniques periodístiques que José Díaz Fernández, Josep Pla i Manuel Chaves Nogales van fer d’aquestes jornades. Són pur periodisme de guerra, com el que s’havia fet anys abans durant la Gran Guerra de 1914, i es continuaria escrivint durant la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. El fet que succeís en un petit quadrant de la Península no feia que la confrontació hagués estat menys cruenta. Com escriu Chaves Nogales en una de les seves cròniques, ”la rebelión ha tenido esta vez caracteres de ferocidad que no ha habido nunca en España. Ni siquiera durante la gesta bárbara de los carlistas hubo tanta crueldad, tanto encono y una tan pavorosa falta de sentido humano”…

(Segueix llegint)

Anuncios

Catalunya i la URSS, més enllà del comunisme

(Escrit a Públic)

poum-copia

Què passaria si posem un anarquista de la CNT i un comunista pro-soviètic a la mateixa habitació, i a un d’ells li donem un fusell? La memòria col·lectiva té uns referents forts i, recordant els fets de maig de 1937, recordant l’Homenatge a Catalunya d’Orwell, bona part de les respostes a aquesta pregunta acabarien en un bany de sang. Però la història, com sol passar la majoria de cops, sol ser més complexa i té fets secundaris, menys coneguts, que la fan més interessant. Els relacionats amb la memòria catalana sobre la URSS –de 1917 fins al franquisme-, estan a La Revolució Russa i Catalunya, de Josep Puigsech.

Desembre de 1919. Divuit anys abans dels tirotejos a Plaça Catalunya, la CNT decideix sol·licitar l’adhesió a la III Internacional (Komintern), l’òrgan internacionalista promogut des de Moscou per estendre la revolució a nivell mundial. Els anarquistes han estat l’única força política a Catalunya que ha mirat amb bons ulls la revolta d’octubre de 1917. El caràcter anticapitalista de Lenin els sedueix, a la vegada que fa saltar les alarmes entre els sectors d’ordre i els conservadors de la Lliga. No és un any tranquil: s’ha produït una vaga general revolucionària a nivell estatal i el Govern ha dissolt l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, de majoria catalanista.

Els republicans catalans tampoc veuen amb bons ulls la presa de poder bolxevic. Consideren com a legítim l’enderrocat govern liberal-democràtic de Kerenski i rebutgen el cop d’estat maximalista. Però el factor clau de la seva oposició és la Guerra Mundial que s’està lliurant a Europa: l’antibel·licisme dels revolucionaris, que exigeixen la retirada russa del conflicte, fa que els progressistes republicans vegin aquesta posició com un regal per a les Potències Centrals. Alguns, fins i tot, acusaran Lenin de ser un agent al servei alemany. El diari republicà El Diluvio el titllarà de ”dictador generalísimo”, ”germanófilo supercanalla” i ”limpiabotas del kaiser”.

(Seguir leyendo)