Josep Fontana: “Les revolucions comencen als llocs més desenvolupats, però costa arribar a tota la població”

(Entrevista original a Crític)

105

L’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) ens rep al seu pis del Poble-sec. Seiem a la taula del menjador, davant d’una gran prestatgeria plena de llibres. Fontana acaba de publicar ‘El siglo de la revolución’ (Editorial Crítica, 2017), un recorregut per la història mundial des del 1914 fins ara, utilitzant com a eix la Revolució Russa d’ara fa un segle. Parlem amb ell sobre els bolxevics, Lenin, Stalin, els comunistes catalans, la Guerra Freda o les revolucions fallides dels anys seixanta. Cauen crítiques a Orwell, Carter o Mao. Durant l’entrevista, Fontana s’aixeca més d’un cop a buscar llibres que il·lustrin i complementin la conversa. La seva ment continua àgil, entreteixint teories, citacions i dates.

Comencem pels bolxevics. L’historiador Orlando Figes els defineix, sobretot en l’etapa prèvia a la revolució del 1917, com un grup minoritari, fortament intel·lectualitzat i radical, oposat al model de partit de masses reivindicat pels menxevics. Quasi semblen una secta, amb Lenin com a líder. Hi està d’acord?

Inicialment és veritat. Al primer Congrés dels Soviets el pes dels bolxevics serà petit, sobretot en comparació dels socialistes revolucionaris, que tenien una afiliació camperola molt àmplia. Durant l’etapa del Govern provisional de Kérenski —on participen socialistes revolucionaris i menxevics—, els bolxevics aniran fent contactes importants amb els sindicats i, el més important, reivindicaran la pau a tota costa en la Primera Guerra Mundial. Lenin aconseguirà un suport molt ampli gràcies als decrets de pau i de reforma agrària. Els altres grups polítics —per contra— volen continuar i guanyar la guerra, per després realitzar una assemblea constituent republicana. La novetat dels bolxevics és que apostaran per canviar-ho tot immediatament. Aquesta nova fórmula és la que impactarà a escala mundial. Proposaran una via contrària a la socialdemòcrata, que defensava presentar-se a les eleccions i, un cop obtingut el poder, tenir el luxe de poder canviar les coses. Aquesta força els permetrà dominar el Congrés dels Soviets i aconseguir el suport camperol, sense el qual difícilment haurien pogut resistir durant la Guerra Civil.

El més radical de tots és Lenin. Bona part dels altres bolxevics volien anar més lentament.

Quan Lenin arriba a Petrograd, la majoria de bolxevics no creuen que la presa del poder sigui possible. Lenin està en la línia de la ‘Crítica al Programa de Gotha’, de Marx: aconsegueix el poder, tira endavant i canvia aquesta societat radicalment. Té un programa d’una ambició extraordinària. Pretén —a curt termini— posar fi a l’aparell repressiu de l’Estat, amb les diferències de classe, amb el treball assalariat… Quan arriba el moment decisiu de la pau de Brest-Litovsk [pacte amb les potències centrals, que va suposar importants pèrdues territorials a Rússia a canvi de sortir de la guerra], Lenin decidirà que no importa el que es pugui perdre: l’important és salvar la revolució. Aplicarà la mateixa mentalitat el 1921, amb l’inici de la Nova Política Econòmica (NEP).

La Primera Guerra Mundial va ser essencial en l’esclat de la revolució del 1917. En concret, en el cas bolxevic, l’element pacifista serà clau per guanyar-se la simpatia de les masses.

La Primera Guerra Mundial va fer-ho trontollar tot, i va fer possible que es produís un moviment revolucionari sense que l’Estat tsarista tingués capacitat de frenar-lo. L’inici d’aquest procés és quasi un miracle, ja que la majoria dels caps dels partits revolucionaris estaven o a l’exili o a Sibèria. Però l’Estat ja no té capacitat per resistir, i això crearà un forat en el qual creixerà amb molta força tot aquest moviment subversiu. Va arribar un moment en què les conseqüències socials de la guerra no només van afectar Rússia: a Alemanya, l’Exèrcit va haver de pactar el final del conflicte, perquè temia que la situació podia acabar com a Petrograd.

(Segueix llegint)

Anuncios

Che Guevara, els perills de la puresa

(Article original a Crític)

che-guevara

Tots sabem que el Che es va sacrificar pels ideals que defensava, però poc es coneix sobre quins eren realment aquests ideals. El símbol de pòsters i de samarretes se sol definir —en termes vagues i generals— com un home que va lluitar contra la tirania i la pobresa. Això potser és útil per esperonar algun adolescent, però no ens ajuda a entendre quins eren els projectes polítics del Che i per què es va guanyar tants enemics, tant al bàndol capitalista com al soviètic. El Che era un revolucionari pur i sacrificat enmig dels grans cínics i sectaris del món comunista. La seva coherència, però, no feia que les seves idees fossin menys perilloses.

Asma i aventures
Ernesto Guevara neix a la ciutat argentina de Rosario el 1928. Els seus pares són de bona família, una mica bohemis, encara que curts de diners per mantenir l’elevat nivell de vida de les classes altes argentines. El petit Ernesto contrau asma des de petit, una malaltia que el condicionarà i acomplexarà durant tota la vida. L’asma és la primera lluita del Che: de petit destaca pel fet de ser un rebel amb ganes constants de cridar l’atenció, per demostrar que no és menys que els seus amics malgrat la seva malaltia.

Ernesto creix en una casa on es parla de política: els seus pares organitzen grups de suport als aliats de la Segona Guerra Mundial i en defensa de la República Espanyola (ell, fins i tot, bateja a la seva gosseta com a ”Negrina”, en honor del president republicà Juan Negrín). Malgrat això, no té posicions polítiques clares, ni cap tipus de militància. Més aviat es dedica a llegir els clàssics anglesos i francesos, i a jugar molt al rugbi. Com molts argentins de classe alta, perd la virginitat amb la minyona que els Guevara tenen a casa.

Quan ja és adolescent, entra a la Universitat de Buenos Aires a estudiar medicina. Segueix amb el seu estil provocador, vestint de manera deixada i bruta per escandalitzar les seves amistats burgeses. El context polític on creix és important: es tracta del personalisme de Juan Perón i el seu model de desenvolupament autoritari, que augmenta els drets dels treballadors a costa de controlar els sindicats. Perón, admirador de Mussolini, està tirant endavant la industrialització de l’Argentina, reduint la dependència de les importacions estrangeres. Es tracta d’una resposta regional: aquest model de ”substitució d’importacions” també l’estan portant a terme els règims progressistes i autoritaris de Mèxic i del Brasil. En aquest context, el jove Guevara veu la ”dependència” respecte als Estats Units com el principal mal de l’Argentina: aquí comença una visió del món que assenyala Washington com la malaltia externa causant de tots els problemes llatinoamericans…

(Segueix llegint)

Catalunya i la URSS, més enllà del comunisme

(Escrit a Públic)

poum-copia

Què passaria si posem un anarquista de la CNT i un comunista pro-soviètic a la mateixa habitació, i a un d’ells li donem un fusell? La memòria col·lectiva té uns referents forts i, recordant els fets de maig de 1937, recordant l’Homenatge a Catalunya d’Orwell, bona part de les respostes a aquesta pregunta acabarien en un bany de sang. Però la història, com sol passar la majoria de cops, sol ser més complexa i té fets secundaris, menys coneguts, que la fan més interessant. Els relacionats amb la memòria catalana sobre la URSS –de 1917 fins al franquisme-, estan a La Revolució Russa i Catalunya, de Josep Puigsech.

Desembre de 1919. Divuit anys abans dels tirotejos a Plaça Catalunya, la CNT decideix sol·licitar l’adhesió a la III Internacional (Komintern), l’òrgan internacionalista promogut des de Moscou per estendre la revolució a nivell mundial. Els anarquistes han estat l’única força política a Catalunya que ha mirat amb bons ulls la revolta d’octubre de 1917. El caràcter anticapitalista de Lenin els sedueix, a la vegada que fa saltar les alarmes entre els sectors d’ordre i els conservadors de la Lliga. No és un any tranquil: s’ha produït una vaga general revolucionària a nivell estatal i el Govern ha dissolt l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, de majoria catalanista.

Els republicans catalans tampoc veuen amb bons ulls la presa de poder bolxevic. Consideren com a legítim l’enderrocat govern liberal-democràtic de Kerenski i rebutgen el cop d’estat maximalista. Però el factor clau de la seva oposició és la Guerra Mundial que s’està lliurant a Europa: l’antibel·licisme dels revolucionaris, que exigeixen la retirada russa del conflicte, fa que els progressistes republicans vegin aquesta posició com un regal per a les Potències Centrals. Alguns, fins i tot, acusaran Lenin de ser un agent al servei alemany. El diari republicà El Diluvio el titllarà de ”dictador generalísimo”, ”germanófilo supercanalla” i ”limpiabotas del kaiser”.

(Seguir leyendo)