Josep Maria Planes, la ferida amagada

(Original a Públic)

5981b1d4d1ed1

Arribo al Memorial Democràtic i, a l’exterior, veig cartells que anuncien una mostra sobre les olimpíades populars antirracistes de 1936. No veig cap avís de l’exposició que he vingut a veure i, estranyat, entro a preguntar a recepció, no sigui cas que se m’hagi passat la data de tancament.

– Perdoni, l’exposició sobre Josep Maria Planes?

– El què?

– L’exposició sobre Josep Maria Planes…

– Ah, és això…

M’assenyala a la dreta de l’entrada, sota unes escales, on -s’hi m’hi fixo bé- hi ha 13 plafons informatius, un al costat de l’altre, recolzats contra la paret. Arribo fins allà i miro al meu voltant. Tinc l’esperança que alguna cosa se m’hagi passat per alt, una vitrina amagada, un passadís inesperat, unes cartes antigues, uns quants exemplars de diaris vells, una pipa i un pot de gomina, una taula amb quatre llibres. Res, 13 plafons.

Començo a llegir-los. La informació està ben sintetitzada, acompanyada de fotografies i retalls de premsa nostàlgics. M’aturo davant dels plafons que parlen del llibre Nits de Barcelona i de la sèrie de reportatges Els gàngsters de Barcelona, que he llegit fa poc, i m’han descobert un periodista excepcional. Si el visitant vol llegir fragments d’aquestes grans obres ha d’agenollar-se i apropar la mirada a un article vell escanejat, de lletra minúscula. Però aquesta lletra minúscula, cal dir-ho, és la base de tot…

(Segueix llegint)

Anuncios

Catalunya i la URSS, més enllà del comunisme

(Escrit a Públic)

poum-copia

Què passaria si posem un anarquista de la CNT i un comunista pro-soviètic a la mateixa habitació, i a un d’ells li donem un fusell? La memòria col·lectiva té uns referents forts i, recordant els fets de maig de 1937, recordant l’Homenatge a Catalunya d’Orwell, bona part de les respostes a aquesta pregunta acabarien en un bany de sang. Però la història, com sol passar la majoria de cops, sol ser més complexa i té fets secundaris, menys coneguts, que la fan més interessant. Els relacionats amb la memòria catalana sobre la URSS –de 1917 fins al franquisme-, estan a La Revolució Russa i Catalunya, de Josep Puigsech.

Desembre de 1919. Divuit anys abans dels tirotejos a Plaça Catalunya, la CNT decideix sol·licitar l’adhesió a la III Internacional (Komintern), l’òrgan internacionalista promogut des de Moscou per estendre la revolució a nivell mundial. Els anarquistes han estat l’única força política a Catalunya que ha mirat amb bons ulls la revolta d’octubre de 1917. El caràcter anticapitalista de Lenin els sedueix, a la vegada que fa saltar les alarmes entre els sectors d’ordre i els conservadors de la Lliga. No és un any tranquil: s’ha produït una vaga general revolucionària a nivell estatal i el Govern ha dissolt l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, de majoria catalanista.

Els republicans catalans tampoc veuen amb bons ulls la presa de poder bolxevic. Consideren com a legítim l’enderrocat govern liberal-democràtic de Kerenski i rebutgen el cop d’estat maximalista. Però el factor clau de la seva oposició és la Guerra Mundial que s’està lliurant a Europa: l’antibel·licisme dels revolucionaris, que exigeixen la retirada russa del conflicte, fa que els progressistes republicans vegin aquesta posició com un regal per a les Potències Centrals. Alguns, fins i tot, acusaran Lenin de ser un agent al servei alemany. El diari republicà El Diluvio el titllarà de ”dictador generalísimo”, ”germanófilo supercanalla” i ”limpiabotas del kaiser”.

(Seguir leyendo)