El ‘bloque Leviatán’ comença la campanya

(Article original a Públic)

59f5f1e7484fa

L’helicòpter continua sent el rockstar de la festa. Si fa una setmana els indepes el xiulaven quasi destrossant-se les orelles, ara sembla que de l’helicòpter n’estigui a punt de baixar Tom Cruise sense samarreta. Els centenars de milers de persones que tornen a omplir el Passeig de Gràcia -senyera/rojigualda/bandera europea a les esquenes- criden un alegre ”¡¡¡bieeeeeen!!!” cada cop que passa per damunt l’ocellet mecànic. Els ulls de la policia nacional, és a dir, els ulls del govern espanyol, és a dir, els ulls del Leviatan miren la marea vermella i groga que recobreix el centre de Barcelona. I els milers de puntets retornen la mirada i criden eufòrics.

El Leviatan és poderós i alhora inexistent. És el monstre marí que simbolitza la força de l’Estat. De vegades cau -com, per exemple, a la Revolució Russa-, però sempre l’acaba substituint un altre monstre gros i imponent. Sempre està rodejat de petits peixets minúsculs que el fan encara més gros. Són necessaris per a la seva supervivència. Ell els protegeix i ells l’alimenten.

Molts d’aquests peixets han sortit avui diumenge a recórrer el Passeig de Gràcia de Barcelona, amb banderes espanyoles i crits a favor del Leviatan (que, com hem vist, pot adoptar forma de policia nacional o d’article 155). Molts d’aquests minúsculs peixos unionistes estaven molt tranquils fa un parell anys. Mai s’havien hagut de manifestar. Però quan han vist que el monstre gros que els protegeix es veia amenaçat, han sortit de la seva esquena a mostrar les seves petites dents. Això demostra tant una força com una feblesa del Leviatan: té una gran massa de peixets al darrere i, alhora, els peixets ja no estan tan segurs que el monstre marí pugui imposar-se per si sol. I, per això, s’han posat de campanya electoral…

(Segueix llegint)

Anuncios

Quan la terra se’t crema per Whatsapp

(Article original a Públic)

59e3a7cfb2115

La Marta va saber que les flames estaven a la porta de casa seva cap a les 11 de la nit. Era diumenge, i els seus pares havien passat el dia fora del seu poble, Chaín (Pontevedra). Es van trobar la carretera tallada, i no hi havia ningú a casa per aturar el foc que s’estenia a pocs metres del mur que delimita el seu jardí. Van trucar la Marta que, alhora, anava rebent fotografies i vídeos de flamarades i fum que li enviaven amics seus. Mirava les últimes notícies per internet i moltes informacions -algunes falses- li arribaven per les xarxes socials. Hi havia incendis per tot arreu. No podia estar segura de quins familiars o amics seus estaven en perill, i quins no. Més tard, els seus pares li van dir que els veïns havien pogut aturar l’incendi del seu poble, i que casa seva estava bé. No hi havia arribat cap bomber en tota la nit. Va penjar el telèfon i no parava de rebre més missatges. La seva única via de contacte des de Barcelona, a quasi un miler de quilòmetres de Galícia, era el seu telèfon mòbil. No va deixar de sonar durant tota la nit.

”Era molt angoixant, quasi no vaig dormir, tota la estona estava trucant, veient notícies, mirant fotos, preguntant a tots els meus coneguts… estava desesperada, sobretot per la distància”, m’explica per telèfon. El dia següent, de camí a les seves classes de medicina -porta sis anys a Barcelona estudiant la carrera- no va deixar de mirar vols, trens i autobusos de tornada per internet. ”La meva mare em va frenar i tranquil·litzar, em va dir que tot estava bé”, m’explica. Però també em diu que la seva mare va passar tot el trajecte en carretera des de Vigo al seu poble plorant, veient el paisatge devastat que tenia davant. El camí -”súper verd”- que havien recorregut tants cops ara estava gris i calcinat. Cases antigues i llocs on guardaven els animals estaven arrasats pel foc. La hípica on anava des de petita es va incendiar. Diversos cavalls van fugir i altres es van cremar, amb ferides molt greus. ”Al veure les fotos em volia morir”…

(Segueix llegint)

La revolució de les xiulades

(Article original a Públic)

59eba04ce7698

Quan pujo les escales del metro no sé si he sortit a una manifestació o a una òpera de Wagner. Tothom canta Els Segadors amb la ma alçada mostrant quatre dits, i un grup de veus s’alcen entre totes amb una melodia clarament professional. Hi ha tanta gent -encara falta mitja hora per les cinc, quan està previst que comenci la manifestació- que no puc veure d’on provenen aquells cants celestials. De cop s’aturen i els substitueixen els ‘hits’ del moment, que tinc la sensació d’haver escoltat més vegades que el ”Despacito”:

”Llibertat!”

”Fora les forces d’ocupació!”

”Els carrers seran sempre nostres!”

Avui hi havia planejat manifestar-se per la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, però Rajoy -a l’hora del vermut- ha decidit sumar un litre més de gasolina, marca 155. Els manifestants però, han mantingut el ‘look’ que tenien preparat, amb un llacet de color groc a la jaqueta. Però l’estat d’ànim ha canviat. La revolució dels somriures ara està més trista, més enfadada i -com és normal- més cansada. Cosa que no ha impedit que milers de persones s’amunteguin al Passeig de Gràcia, una avinguda que crec que una dia d’aquests explotarà de tanta pressió demogràfica.

Els manifestants estan cabrejats, i l’únic símbol contra el que poden descarregar la seva ràbia és l’helicòpter que passa cada dos per tres sobre els seus caps. Cada cop que el ”pajarito” creua per Passeig de Gràcia milers de dits s’aixequen fent la botifarra, i proliferen els ”fill de puta” o els ”baixa si tens collons”. Però el que fan tots els manifestants a una, de manera absolutament esfereïdora, és xiular de manera aguda i estrident, com una mandràgora a la que li han arrencat una de les seves extremitats, i xiscla d’una manera que sembla que t’explotarà el cervell. Les parets dels edificis burgesos de l’Eixample fan eco i l’efecte s’amplifica. És el cabreig -per sort- destil·lat en xiulades…

(Segueix llegint)

12 d’octubre: de l’unionisme ”de diumenge” a la por d’Hogar Social

(Article original a Públic)

59df848bd6d64

Fa uns dies que al meu barri les banderes espanyoles han aparegut com bolets que desafien la gravetat, penjant de façanes que abans estaven gairebé buides o amb algunes estelades, a les que ja no hi parava atenció.

No hi ha -per dir-ho delicadament- gaire tradició massiva de celebrar el 12 d’octubre a Barcelona, però quan surto del metro de Passeig de Gràcia al costat de dues famílies carregades de banderes espanyoles, ja veig que -com a les façanes del meu barri- la ciutat en la que he crescut ha mutat de nou. De camí cap a la Pedrera, on suposadament comença la manifestació patriòtica convocada per Societat Civil Catalana (i altres organitzacions) desenes de famílies, avis, joves supermans amb la rojigualda i parelles d’aspecte hipster pugen abraçats a la seves banderes.

Aturo a treis noies i parlo amb una d’elles, la Judit:

– Per què vens a aquesta manifestació?

– Porque estoy orgullosa de ser española y catalana, y con todo lo que está pasando…

– Havies celebrat abans un 12 d’octubre?

– Es la primera vez, ahora es más importante que nunca.

– Quin es el teu polític preferit?

– Pfff, ninguno…

– I el que menys…?

– ¡Todos! Rajoy, Puigdemont, Junqueras…

Continuo pujant i parlo amb una senyora vestida de diumenge, amb una petita rojigualda de plàstic a la mà:

– Yo cada año celebro el 12 de octubre. Sabes, tengo familia en la guardia civil y en la policia… ¿El mejor político? Ay, esto de la política… No sé, estoy en blanco.

Després de xerrar amb aquest parell d’unionistes tan amables, el xaronisme comença a augmentar. Un grup de nois criden com si estiguessin a un camp de futbol: ”¡¡Viva las mujeres guapas y españolaaas!!”. Segueixen pujant i cada cop que veuen una furgoneta de Mossos esclaten a crits: ”¡El 1 de octubre nos dejásteis tiraos!”, ”¡¡Trapero al talego!!”…

(Segueix llegint)

Josep Maria Planes, la ferida amagada

(Original a Públic)

5981b1d4d1ed1

Arribo al Memorial Democràtic i, a l’exterior, veig cartells que anuncien una mostra sobre les olimpíades populars antirracistes de 1936. No veig cap avís de l’exposició que he vingut a veure i, estranyat, entro a preguntar a recepció, no sigui cas que se m’hagi passat la data de tancament.

– Perdoni, l’exposició sobre Josep Maria Planes?

– El què?

– L’exposició sobre Josep Maria Planes…

– Ah, és això…

M’assenyala a la dreta de l’entrada, sota unes escales, on -s’hi m’hi fixo bé- hi ha 13 plafons informatius, un al costat de l’altre, recolzats contra la paret. Arribo fins allà i miro al meu voltant. Tinc l’esperança que alguna cosa se m’hagi passat per alt, una vitrina amagada, un passadís inesperat, unes cartes antigues, uns quants exemplars de diaris vells, una pipa i un pot de gomina, una taula amb quatre llibres. Res, 13 plafons.

Començo a llegir-los. La informació està ben sintetitzada, acompanyada de fotografies i retalls de premsa nostàlgics. M’aturo davant dels plafons que parlen del llibre Nits de Barcelona i de la sèrie de reportatges Els gàngsters de Barcelona, que he llegit fa poc, i m’han descobert un periodista excepcional. Si el visitant vol llegir fragments d’aquestes grans obres ha d’agenollar-se i apropar la mirada a un article vell escanejat, de lletra minúscula. Però aquesta lletra minúscula, cal dir-ho, és la base de tot…

(Segueix llegint)

Troba un polític per Sant Jordi

(L’article original a Públic)

76de3e88b6455a9de660e78cf041790c

Veure polítics per Sant Jordi és molt més fàcil que veure escriptors. Els escriptors famosos són difícils de discernir, perquè estan rodejats de fans excitats. Estan reservats a les persones amb paciència, que fan cues llarguíssimes, o a les molt altes, que poden veure per sobre les masses. Els escriptors poc coneguts també són complicats de trobar. No estem acostumats a les seves cares, i hi ha grans probabilitats que els confonguem amb el llibreter o amb un pobre home que passava per allà. En canvi, els polítics són fàcils de identificar i ens hi podem apropar fàcilment, ja que ningú els hi fa massa cas. Estan una mica perduts: no saben si avui és un dia per fer proclames i enfadar-se, o un dia per fer veure que són normals, que a ells també els hi agrada comprar un llibre, passejar entre parades de flors i posar-se morenos amb el sol de les Rambles. Saben que han d’estar per allà, però no tenen gaire idea de què fer.

Malgrat el desconcert dels seus líders, els militants de cada partit treuen la seva paradeta amb puntualitat. Sembla que l’esquerra política, aquest any, s’ha agrupat al voltant de la parada de metro de Drassanes. Passegem una mica: veurem l’estand d’ERC, on hi ha els típics llibres independentistes i alguns d’història catalana. Sense arriscar-se massa, els líders del partit, Oriol Junqueras i Marta Rovira, han escombrat cap a casa i han recomanat -per Twitter- obres de Jaume Cabré i Carles Capdevila. Si seguim caminant arribem a l’espai de la CUP, on -sorprenentment- podem trobar des d’un assaig sobre les Panteres Negres fins a una anàlisi històrica sobre el Noucentisme. Però els més punkis han estat els del PSC, que -en un atac de genialitat absoluta- han posat en primera línia l’última novel·la de Pilar Rahola.

Al cap d’una estona veiem el primer polític del dia: Xavier Domènech, representant dels Comuns a Madrid. Ve abrigat amb un jersei de llana i una caçadora negra, malgrat el sol asfixiant del matí. Ja hem avisat que, per Sant Jordi, els polítics van una mica perduts. Els periodistes el rodegen. Dues senyores passen pel costat:

– ”Qui és aquest?”

– ”És el Domènech!”- contesta l’altra, excitadíssima, com si acabés d’encertar una pregunta del Trivial.

Amb tots els polítics passa igual: la gent els veu, endevina el nom i continua caminant, sense pensar-hi més. El senyor Domènech comença a parlar i, com faran la resta de polítics per Sant Jordi, assegura que els llibres son importantíssims. Cap polític, avui en dia, dirà que els llibres només són una mica importants. O que una cosa són els llibres i una altre la literatura. O que algunes novel·les serien bones com a paper de vàter. O que hi ha hagut dictadors que eren grandíssims lectors.

Sant Jordi és amor

Si pugem per les Rambles, admirarem en tot el seu esplendor la parafernàlia anual de llibres i roses. Fins que arribem a Plaça Catalunya, no veurem gaire presència política. Podrem dedicar-nos, llavors, a celebrar l’art de titular, i aplaudir exemples magnífics com Menshealth, el gran libro de los entrenamientos, España con dos cojones, Lidera tu vida y emprende tus sueños, Stop gordofobia o El castor estressat. D’altra banda, observarem que un percentatge menor de les roses en venda són vermelles. La majoria són roses blanques, blaves, mixtes, reduïdes, de cartró, comestibles, o de peluix. Algunes promouen el masoquisme, com la rosa-cactus, i d’altres arriben a paradigmes ètics, com les roses solidàries.

Mirarem cap a dalt, i gaudirem dels cartells que el nostre Ajuntament ha preparat per celebrar la festa dels catalans. El lema: ”Sant Jordi és amor”. A cada tros de tela apareix un parell de personatges ballant una mena de tango amb actitud passional. Podem veure per exemple, un cavaller o cavallera (no arriscarem en qüestions de gènere) refregant-se amb un lampista. O l’escollit per l’alcaldessa Colau com a portada del seu Twitter: un altre guerrer que, en aquest cas, dansa amb un cavall que té, en canvi d’ulls, cors dibuixats. Sabem que l’amor entre animals i humans s’anomena zoofília, però l’Ajuntament ens hauria de il·lustrar -davant d’un altre dibuix que mostra un pirata ballant amb un drac enamorat- sobre com cataloguem l’afecte eròtic entre bèsties fantàstiques i persones.

Tenim la prova que Sant Jordi és, en bona mesura, cursileria, a l’Avinguda del Portal del Àngel. Una llarga cua d’adolescents excitades espera l’autògraf d’un senyor italià que va vestit amb americana i una gorra texana. Es diu Federico Moccia, il·lustre creador de títols que podrien ser confosos amb cançons de bachata, com Tengo ganas de ti o Perdona si te llamo amor. Amb un somriure, rep cada noia que li porta un llibre, xerra una mica amb ella -alguna comença a fer saltironets d’alegria-, li fa dos petons i es fan una foto plegats. Les noies marxen contentíssimes i abraçades als seus llibres. Una d’elles defineix Moccia, cridant feliç a la orella del seu nòvio: ”És tan monooooo!”.

Els senyors monos que fan llibres (una cosa és ser escriptor i l’altre escriure llibres) tenen molt èxit, i també els senyors enfadats que fan llibres. A la mateixa Plaça Catalunya, una cua llarguíssima va fins a un estand on suposadament hi ha Risto Mejide, encara que -entre tanta gent- només es pot veure el cartell que l’anuncia. A poca distància, diversos mossos d’esquadra passegen per la plaça amb fusells gegants entre les mans. Sento dir a un parell de nois que, no massa lluny, està firmant llibres un youtuber famós.

Les roses són de dretes

Un cop arribem al Passeig de Gràcia, la fauna política torna a aparèixer. Els militants de Ciutadans han plantat una parada taronja llampant, on no hi ha llibres, però sí un munt de petites roses mixtes, de color groc, taronja i vermell. Inés Arrimadas, la líder del partit a Catalunya, elogia davant de periodistes i curiosos les bondats quasi divines dels llibres i les roses. Un fan de la diputada diu, mig decepcionat: ”Parece que hoy va a ser difícil hacerse un selfie con Inés”.

Si ens desviem per Rambla Catalunya, observem un estand llunyà, de color blau, amb el lema ”La Catalunya valenta”. Sota aquest eslògan, que podria servir per a qualsevol partit, veiem les sigles del Partido Popular. Si ens apropem, comencen a aparèixer els polos i la gomina. La parada està acompanyada per grans roses vermelles, i es regalen globus blaus. Es venen obres com El libro negro de la izquierda española, El libro negro de la independencia o Introducción a la prevención del delito. El líder badaloní, Xavier García Albiol, sobresurt amb els seus dos metres d’atura entre els militants i les àvies vestides de diumenge. No trobem Andrea Levy, una de les lectores més famoses de la política catalana. Sol aconsellar sobre llibres a Twitter, i avui ha estat -potser- l’única que s’ha atrevit a recomanar un clàssic, les cartes entre Henry Miller i Anaïs Nin.

Pujant pel carrer, de casualitat, ens trobem amb Patxi López, que resulta que està de campanya per Catalunya aprofitant la Diada. Està fent-se fotos amb alguns seguidors, però posa una cara seria i una mica estressada. Se’l nota perdut, com si no acabés de saber què està fent per aquí. Es veu que Pedro Sánchez també ronda per la ciutat per promoure la seva candidatura. Per la seva banda, Susana Díaz ha dit que no podia venir però estaria ”emocionalment” a Catalunya, malgrat no sapiguem gaire que vol dir això.

Rambla Catalunya a dalt, comencen a aparèixer les camises blanques, marca de la casa del Partit Demòcrata Català. Una senyora li diu a una altre: ”Aiii, espero que veiem al Mas!”. Les Joventuts Nacionalistes de Catalunya venen samarretes de ”Catalonia is not Spain” i alguns complements de folclorisme indepe. A l’estand del PDECat ressalten les biografies sobre Puigdemont i els llibres escrits per Puigdemont (costa diferenciar-los). Però la immensa majoria de la taula està dedicada a que la gent firmi el Pacte Nacional pel Referèndum. No para d’aparèixer gent per signar. Quan han acabat marxen contents, amb un globus groc de regal.

Catalunya i la URSS, més enllà del comunisme

(Escrit a Públic)

poum-copia

Què passaria si posem un anarquista de la CNT i un comunista pro-soviètic a la mateixa habitació, i a un d’ells li donem un fusell? La memòria col·lectiva té uns referents forts i, recordant els fets de maig de 1937, recordant l’Homenatge a Catalunya d’Orwell, bona part de les respostes a aquesta pregunta acabarien en un bany de sang. Però la història, com sol passar la majoria de cops, sol ser més complexa i té fets secundaris, menys coneguts, que la fan més interessant. Els relacionats amb la memòria catalana sobre la URSS –de 1917 fins al franquisme-, estan a La Revolució Russa i Catalunya, de Josep Puigsech.

Desembre de 1919. Divuit anys abans dels tirotejos a Plaça Catalunya, la CNT decideix sol·licitar l’adhesió a la III Internacional (Komintern), l’òrgan internacionalista promogut des de Moscou per estendre la revolució a nivell mundial. Els anarquistes han estat l’única força política a Catalunya que ha mirat amb bons ulls la revolta d’octubre de 1917. El caràcter anticapitalista de Lenin els sedueix, a la vegada que fa saltar les alarmes entre els sectors d’ordre i els conservadors de la Lliga. No és un any tranquil: s’ha produït una vaga general revolucionària a nivell estatal i el Govern ha dissolt l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, de majoria catalanista.

Els republicans catalans tampoc veuen amb bons ulls la presa de poder bolxevic. Consideren com a legítim l’enderrocat govern liberal-democràtic de Kerenski i rebutgen el cop d’estat maximalista. Però el factor clau de la seva oposició és la Guerra Mundial que s’està lliurant a Europa: l’antibel·licisme dels revolucionaris, que exigeixen la retirada russa del conflicte, fa que els progressistes republicans vegin aquesta posició com un regal per a les Potències Centrals. Alguns, fins i tot, acusaran Lenin de ser un agent al servei alemany. El diari republicà El Diluvio el titllarà de ”dictador generalísimo”, ”germanófilo supercanalla” i ”limpiabotas del kaiser”.

(Seguir leyendo)