Passeig per 80 anys de la Barceloneta amb una veïna del barri

(Article original a Públic)

143ef67b9abd35ea875c8baedac5cbe2

Quan arribo amb bus pel passeig marítim, el cel està lleig i la humitat és escandalosa. La platja està plena de turistes, però no està desbordada: sembla que molts s’han quedat a casa per dormir la ressaca. Agafo diversos carrerons de la Barceloneta i arribo al portal on he quedat amb la Rosalía, que està asseguda al balcó del primer pis, on passa un vent magnífic que ve directament de la platja. La porta de baix està mig oberta; pujo les escales estretes i seiem a la taula del menjador. El pis és absolutament acollidor, poc menys de 30 metres quadrats, senzills i ben organitzats.

Comencem des del principi, quan la Rosalía va néixer a la Barceloneta -d’on mai ha marxat- i es va trobar de front amb la Guerra Civil. M’explica que els veïns, quan sentien els bombardejos, marxaven a refugiar-se a la platja. Quan va acabar el conflicte, l’aigua del mar enfangava els carrers del barri, edificat sobre la sorra de la costa. Segles abans, on ara hi ha la Barceloneta només hi havia mar, que poc a poc va ser drenat i substituït per un gran sorral. Sobre aquesta extensió de terra, pocs anys després del 1714, es va construir el nou barri de la Barceloneta. Els seus primers habitants van ser els veïns desplaçats del barri de la Ribera, on es van destruir bona part de les cases per edificar, en aquella mateixa zona, l’espai militar on ara hi ha el Parc de la Ciutadella.

La Barceloneta es va desenvolupar com si fos un poble veí a Barcelona. Ja durant el segle XX, la gent del barri feia més vida de vila que de ciutat. ”Ahora la comunidad se ha perdido”, m’assegura la Rosalía, que recorda quan al barri els veïns decoraven els carrers durant la festa major -com encara es fa, per exemple, a Gràcia-, es feien xocolatades i sopars populars a l’aire lliure, o els cors de mariners cantaven pels carrers, en herència del moviment associatiu fundat per Anselm Clavé.

Queda poca cosa d’aquell barri que recorda, però ella es manté ferma: ”Esta es mi casa”. Els lloguers de tot el barri han pujat per conseqüència del turisme, però ella ha aconseguit mantenir el seu per poc més de 250 euros. Bona part dels seus veïns d’escala són immigrants marroquins o turistes que fluctuen. Em proposa que anem a passejar pel barri. Abans de marxar, li pregunto per les tres banderes que té penjades al balcó: una de la Barceloneta, una de ”Sí” a la independència i una estelada. Una, per amor al barri, i les altres, per conviccions polítiques: ”mi madre, que era de Navarra pero se sentía muy catalana, decía que nunca viviría mejor que cuando gobernaba Companys”. Baixem per l’escala, sortim al carrer i la Rosalía saluda a un parell de veïns, que passegen tranquil·lament, bastó en mà…

(Segueix llegint)

Anuncios

El ball del capitalisme rosa

(Original a Públic)

1468091973163

Davant de la Universitat de Barcelona comença el Pride Barcelona 2017, però la plaça no està plena de gais forçuts o de drag queens exuberants, sinó d’adolescents esprimatxats i mig nerviosos que han vingut amb el seu grup d’amics, tots ells amb la bandera arc iris penjant de la seva esquena com Supermans escanyolits

Surten per les escales del metro, que han estat pintades de molts colors per celebrar l’ocasió. En un escenari de fons, un DJ posa música chumba-chumba i la gent ja comença a saltar. Són les set de la tarda. Dues noies es fan petons i selfies pujades a una tarima; als seus peus hi ha un iaio descansant. Una paradeta patrocinada per Estrella Damm ven cerveses en gots de plàstic, i hi ha diversos estands amb merchandising del sector. Em trobo dues noies conegudes, que encara van a l’institut:

– ”Per què heu vingut?”

– ”Por la fiesta!!!”, em diuen molt felices.

M’expliquen que, dintre del seu grup d’amigues, una d’elles és lesbiana i una altra bisexual. Han vingut des del seu poble del Maresme per celebrar-ho, i passar la tarda i la nit ballant. Continuen arribant grups de joves, encara que també hi ha molts madurets tatuats i ronden alguns bigotis en clar homenatge a Freddy Mercury.

Uns voluntaris ens donen el programa del Pride Barcelona d’aquest any. Hi faig una ullada: hi ha un text d’Ada Colau i un de Carles Puigdemont, moltes referències a l’esport (el lema d’aquest any és ”Xiula falta a la LGTBIfòbia”) i un munt de publicitat d’organitzacions del col·lectiu, des d’associacions ”d’empreses per a Gais i Lesbianes” a agrupacions de famílies LGTBI.

L’anunci que més fascina a les meves amigues és el de la discoteca ”The black room”, on surten tres adonis despullats de mirada sensual (”joder, estan buenísimos!”). Els homes forts i guapos predominen a la majoria de publicitat, ja sigui patrocinant saunes o tendes esportives.

(Segueix llegint)

A les fronteres obreres del Primavera Sound

(Escrit a Públic)

5934259f9706f

 

A l’entrada del Primavera Sound s’observen escenes belles i inaudites, que demostren el talant europeista de Barcelona. Un centenar de joves s’asseuen en rotllanes a les portes del Fòrum i, emulant als seus veïns alemanys o anglesos, decideixen que l’hora de la borratxera se situa entre les 5 i les 6 de la tarda, i que s’ha d’anar per feina. El quadre és sublim: quatre joves fent la mescla de ron cola al costat de cinc mossos d’esquadra que riuen i xerren, mentre la brisa arrossega un lleuger aroma a porret. A les portes del Primavera tot és alegria.

Cada cinc minuts, el metro deixa anar un grup d’unes trenta persones que, llauna de cervesa en mà, camina amb jovialitat per la Rambla Prim, eix divisori entre la zona de Selva de Mar i La Mina, barris de memòria obrera i barraquista. El contrast és interessant: un estranger que porta el cap rapat -excepte per un petit floc negre a la part posterior del crani-, braços tatuats i un mostatxo dalinià, engoleix cerveses assegut davant de dos iaios de camisa ratllada de màniga curta, i sublim barret estiuenc. Un grup de noies blanques i nòrdiques, coronades amb flors i amb purpurina a la cara, es creuen amb la mare «choni» -quasi de la seva mateixa edat- que passeja el cotxet tota vestida de xandall negre. A pocs metres del recinte del Fòrum, els festivalers mesclen cubates asseguts a l’herba del Parc del Camp de la Bota, on -fa uns 75 anys- el franquisme va executar més de 1.700 presoners de guerra.

En general, l’aspecte de la gent que va al Primavera no és gaire diferent al de la gent que va a la platja. També és veritat que l’excentricitat abunda i crida l’atenció: de les noies xineses de cabells multicolors al moreno musculós de braços tatuats i ulleres de diputat del PDeCAT; passant pel surfista ros i afro amb camisa hawaiana de màniga llarga, i acabant per l’home de melena greixosa vestit amb una malla eròtica i pantalonet de futbol. Però la majoria d’assistents segueix una mateixa pauta: entre 25 i 35 anys -forçant la joventut-, estètica d’anunci d’Estrella Damm i actitud jovial però absolutament correcte. Bona part de les converses són en idiomes forans. Hi ha una cua de trenta festivalers esperant a deixar la bicicleta al pàrquing gratuït que el Primavera ha posat a la seva disposició. La gent s’atura als semàfors i ningú no crida gaire.

(Segueix llegint)

Màfia, cocaïna i transvestits a la Barcelona republicana

(Escrit originalment a Públic)

cartel-de-la-criolla

Si avui passegem pel final de la Rambla, donem unes voltes pel Mirador de Colom, i ens fixem ens els grans edificis que rodegen la plaça descobrirem que, a banda d’estar rodejats de turistes, també estem rodejats per l’exèrcit. En lletres metàl·liques: ”Delegación de Defensa”, ”Fuerzas Armadas Profesionales”, ”Sector Naval de Cataluña”. Si ens endinsem per algun carreró: ”Sector Aéreo”. Però l’edifici més gran de l’exèrcit espanyol, que fa uns vuitanta anys es va convertir en EL Museu Marítim, era el ”Cuartel de las Atarazanas”, que -durant els anys 20 i 30- evitava, gràcies a la seva grandària, que els mariners i els vianants poguessin veure el que succeïa als estrets carrerons situats darrera d’aquesta caserna militar.

Al carrer Cid, al carrer Mina, al carrer Perecamps, al carrer de l’Arc del Teatre es concentrava la prostitució internacional de la ciutat, els ritmes de jazz accelerats, la venda massiva de cocaïna, els espectacles homosexuals i transformistes, i molts i molts turistes, burgesos, aristòcrates i bohemis que volien satisfer el seu morbo i la seva cerca d’emocions fortes, d’hedonisme de postguerra. Tot això sense que es veiés gaire, gràcies a la immensa ombra de la caserna militar de Drassanes.

L’anomenat districte cinquè -aquesta petita àrea de carrerons darrere de les Drassanes Reials- va ser una zona fabril fallida, que va acabar subsistint gràcies a la prostitució barata i a les tavernes populars, on es reunien revolucionaris, delinqüents, mariners, obrers o militars. Les navalles, les pallisses i els robatoris eren habituals. La majoria de prostitutes parlaven en català. Es planejaven conspiracions anarquistes. Francesc Madrid -el periodista dels baixos fons de la Barcelona dels 20- va batejar aquesta zona, sense gaire justificació, com ”el Barrio Chino”, i així va quedar el nom.

Els reportatges de Madrid al setmanari El Escándalo van crear un mite bohemi, que va atraure les plomes d’altres periodistes catalans, com Josep Maria Planes o Josep Maria de Sagarra. Aquesta seducció per la decadència, per una combinació entre llibertat, desig i perill, va anar absorbint a escriptors, burgesos, artistes i curiosos estrangers, que -si passaven per Barcelona- no podien estar-se de visitar el ”Barrio Chino” i, en especial, el bar ”La Criolla”, el local més boig de la zona, on el tango i el jazz es tocaven a ritme frenètic, la ”mandanga” (cocaïna) es prenia amb la naturalitat d’un còctel i homes amb els llavis pintats i faldilles sensuals atreien les mirades masculines i femenines.

(Segueix llegint)