A les fronteres obreres del Primavera Sound

(Escrit a Públic)

5934259f9706f

 

A l’entrada del Primavera Sound s’observen escenes belles i inaudites, que demostren el talant europeista de Barcelona. Un centenar de joves s’asseuen en rotllanes a les portes del Fòrum i, emulant als seus veïns alemanys o anglesos, decideixen que l’hora de la borratxera se situa entre les 5 i les 6 de la tarda, i que s’ha d’anar per feina. El quadre és sublim: quatre joves fent la mescla de ron cola al costat de cinc mossos d’esquadra que riuen i xerren, mentre la brisa arrossega un lleuger aroma a porret. A les portes del Primavera tot és alegria.

Cada cinc minuts, el metro deixa anar un grup d’unes trenta persones que, llauna de cervesa en mà, camina amb jovialitat per la Rambla Prim, eix divisori entre la zona de Selva de Mar i La Mina, barris de memòria obrera i barraquista. El contrast és interessant: un estranger que porta el cap rapat -excepte per un petit floc negre a la part posterior del crani-, braços tatuats i un mostatxo dalinià, engoleix cerveses assegut davant de dos iaios de camisa ratllada de màniga curta, i sublim barret estiuenc. Un grup de noies blanques i nòrdiques, coronades amb flors i amb purpurina a la cara, es creuen amb la mare «choni» -quasi de la seva mateixa edat- que passeja el cotxet tota vestida de xandall negre. A pocs metres del recinte del Fòrum, els festivalers mesclen cubates asseguts a l’herba del Parc del Camp de la Bota, on -fa uns 75 anys- el franquisme va executar més de 1.700 presoners de guerra.

En general, l’aspecte de la gent que va al Primavera no és gaire diferent al de la gent que va a la platja. També és veritat que l’excentricitat abunda i crida l’atenció: de les noies xineses de cabells multicolors al moreno musculós de braços tatuats i ulleres de diputat del PDeCAT; passant pel surfista ros i afro amb camisa hawaiana de màniga llarga, i acabant per l’home de melena greixosa vestit amb una malla eròtica i pantalonet de futbol. Però la majoria d’assistents segueix una mateixa pauta: entre 25 i 35 anys -forçant la joventut-, estètica d’anunci d’Estrella Damm i actitud jovial però absolutament correcte. Bona part de les converses són en idiomes forans. Hi ha una cua de trenta festivalers esperant a deixar la bicicleta al pàrquing gratuït que el Primavera ha posat a la seva disposició. La gent s’atura als semàfors i ningú no crida gaire.

(Segueix llegint)

Màfia, cocaïna i transvestits a la Barcelona republicana

(Escrit originalment a Públic)

cartel-de-la-criolla

Si avui passegem pel final de la Rambla, donem unes voltes pel Mirador de Colom, i ens fixem ens els grans edificis que rodegen la plaça descobrirem que, a banda d’estar rodejats de turistes, també estem rodejats per l’exèrcit. En lletres metàl·liques: ”Delegación de Defensa”, ”Fuerzas Armadas Profesionales”, ”Sector Naval de Cataluña”. Si ens endinsem per algun carreró: ”Sector Aéreo”. Però l’edifici més gran de l’exèrcit espanyol, que fa uns vuitanta anys es va convertir en EL Museu Marítim, era el ”Cuartel de las Atarazanas”, que -durant els anys 20 i 30- evitava, gràcies a la seva grandària, que els mariners i els vianants poguessin veure el que succeïa als estrets carrerons situats darrera d’aquesta caserna militar.

Al carrer Cid, al carrer Mina, al carrer Perecamps, al carrer de l’Arc del Teatre es concentrava la prostitució internacional de la ciutat, els ritmes de jazz accelerats, la venda massiva de cocaïna, els espectacles homosexuals i transformistes, i molts i molts turistes, burgesos, aristòcrates i bohemis que volien satisfer el seu morbo i la seva cerca d’emocions fortes, d’hedonisme de postguerra. Tot això sense que es veiés gaire, gràcies a la immensa ombra de la caserna militar de Drassanes.

L’anomenat districte cinquè -aquesta petita àrea de carrerons darrere de les Drassanes Reials- va ser una zona fabril fallida, que va acabar subsistint gràcies a la prostitució barata i a les tavernes populars, on es reunien revolucionaris, delinqüents, mariners, obrers o militars. Les navalles, les pallisses i els robatoris eren habituals. La majoria de prostitutes parlaven en català. Es planejaven conspiracions anarquistes. Francesc Madrid -el periodista dels baixos fons de la Barcelona dels 20- va batejar aquesta zona, sense gaire justificació, com ”el Barrio Chino”, i així va quedar el nom.

Els reportatges de Madrid al setmanari El Escándalo van crear un mite bohemi, que va atraure les plomes d’altres periodistes catalans, com Josep Maria Planes o Josep Maria de Sagarra. Aquesta seducció per la decadència, per una combinació entre llibertat, desig i perill, va anar absorbint a escriptors, burgesos, artistes i curiosos estrangers, que -si passaven per Barcelona- no podien estar-se de visitar el ”Barrio Chino” i, en especial, el bar ”La Criolla”, el local més boig de la zona, on el tango i el jazz es tocaven a ritme frenètic, la ”mandanga” (cocaïna) es prenia amb la naturalitat d’un còctel i homes amb els llavis pintats i faldilles sensuals atreien les mirades masculines i femenines.

(Segueix llegint)