Ressenya de: “La venganza de la geografía” – Robert D. Kaplan

Publicado en el último número de la Revista Diàlegs, donde encontraréis artículos de y sobre Fukuyama de gran interés. Aquí mi humilde aportación realista a este ejemplar dedicado al maestro del idealismo:

El Despatx Oval ha de canviar d’estètica. Buidem les parets de quadres com Statue of Liberty o The Avenue in the rain i posem un mapamundi ben gros, a poder ser en relleu, i un parell de mapes de l’Orient Mitjà i el mar de la Xina. També podem fer net recolocant els bustos de Lincoln i M.L. King a qualsevol altra sala de l’extensa Casa Blanca, guardant les fotos de la Michelle, la Malia i la Natasha a la cartera del President, i situant sobre els mobles desnonats unes bones piles de llibres d’història que decorin la sala del Líder del Món Lliure. Potser, mentre el president passegi per la sala buscant respostes al destí de la nació, una muntanya del mapa o una batalla del segle XII siguin el motiu de la seva inspiració. Segons Robert D. Kaplan, aquest seria el bon camí.

No es pot fer bona política exterior sense mapa ni llibre de història. Kaplan ha vist els grans rius , deserts i mars que separen pobles, i els fan diferents o semblants. Ha cobert com a periodista guerres que van marcar cap on aniria el món. Però també s’ha tacat les mans a la política, assessorant diverses administracions en matèria de defensa i política exterior. La venganza de la geografía és una crítica però també un mea culpa. Una crítica a la post-guerra freda, a l’esperit fukuyamesc que va envair les administracions Clinton i Bush, “on era millor ser neoconservador o internacionalista liberal, persones considerades intel·ligents i de bon cor, preocupades per aturar el genocidi als Balcans”. Una etapa on es van realitzar intervencions armades humanitàries a llocs com Somàlia o Haití, bombardejos aeris sobre grans explanades de terra nua, per tal de mostrar al món els motius morals de la política exterior americana, per tal “d’exorcitzar els fantasmes de Vietnam”. Una etapa d’èxit, de paus i d’esperances. Una etapa on pensàvem que podíem salvar el món.

I llavors l’11-S. Afganistan. Iraq. L’exèrcit estatunidenc s’encallava a les muntanyes afganes, assetjats pels mateixos mujahidins que van enfangar als russos en aquest Vietnam soviètic. Els soldats americans morien entre els carrers laberíntics de les ciutats iraquianes, perseguint fantasmes amagats entre la població. On havia quedat la força de les nostres intencions després de l’11-S? La força dels ideals restava orgullosa i potent, però desconcertada pel retorn xocant i incòmode de una vella coneguda: la geografia. I amb ella, més vells coneguts, els realistes i la seva visió propera al cinisme però útil per entendre l’error: “el poder aeri va reduir el mapa a dues dimensions a la dècada dels 90, però poc després el mapa tridimensional va tornar a imposar-se a les muntanyes d’Afganistan i als perillosos carrerons de l’Iraq.” I el realisme es va tornar a posar de moda.

Però Kaplan també va ser part del problema. Va aconsellar a l’administració Bush perquè realitzés la invasió a l’Iraq, amb el desastre regional conseqüent: “l’Iraq va soscavar un dels components claus de la mentalitat d’alguns: que la projecció del poder estatunidenc sempre tenia un resultat moral. Però va haver-hi qui va comprendre que l’ús descontrolat del poder, exercit per qualsevol Estat, fins i tot per un democràtic i amant de la llibertat com els Estats Units, no era necessàriament virtuós”. Potser com a penitència, Kaplan va rellegir antics autors que tractaven la geografia amb respecte temerós, sabent que “la situació d’un Estat en el mapa és el primer que el defineix, fins i tot més que la filosofia de govern”. Autors oblidats que defensaven teories com la dels mars de Mahan, que afirmava que el control marítim era la clau per l’hegemonia mundial, ressonant en el balanç de força actual, a base de portaavions i bucs de guerra, entre la Xina i els EUA al mar de la Xina. O el concepte de Heartland per Morgenthau o Spykman, que explica la importància geopolítica de països com l’Iran o Turquia, o la recurrent tendència expansionista de Alemanya i Rússia. La escriptura d’aquest assaig és un recorregut analític dels punts “calents” de l’actualitat, analitzant cada cas en base a la història i els elements geogràfics propis. Claus per entendre, per exemple, perquè els governs de Tunísia o l’Egipte han estat sempre més moderats que els iraquians o sirians. O per què el comunisme de Hongria va ser molt més lleu que el de Bulgària. O per què, tard o d’hora, la reunificació de Corea caurà pel seu propi pes.

Si l’anàlisi dels casos concrets té multitud de dades i referències aclaridores i potents, el moll polèmic de l’assumpte està en el vell debat entre realisme i allò que no ho és. Kaplan afirma que el realisme és la bona política, “un art abans que una ciència” que consisteix en “treballar vora l’abisme sense precipitar-s’hi”. Una visió que limitaria l’acció en la prudència “que afirma que el llegat de la geografia, la historia i la cultura imposa límits en l’assumible a qualssevol lloc”, i que es tracten d’un conjunt de potents forces “amb les que s’ha de treballar per millorar el món, no anar contra elles”. El bon realisme no és determinista, sinó que coneix els límits i intenta treballar entre ells, basant-se en el “determinisme probabilístic” proposat per Raymond Aron, amb l’objectiu últim de “posar fre a un fervor excessiu en política exterior”. Un fervor del que el mateix Kaplan afirma haver participat.

D’aquí s’obre una pregunta de fons: el intervencionisme humanitari ha d’actuar només als llocs on és més fàcil fer-ho, on les grans forces ens posen menys dificultats? És a dir, una política exterior humanitària s’ha de supeditar a la facilitat per davant de la necessitat? Actuar a Síria seria molt més difícil que quan es va actuar a Haití. Quin nivell de dificultat estem disposats a acceptar? Quins límits posa la prudència i quin eros té la moral?

Debats estèrils per als realistes. EEUU ha de dirigir la seva política exterior com a Estat, no com a potència. Enfangats a l’Orient Mitjà des de la Doctrina Carter, els estatunidencs estan tenint dificultats per controlar el que passa a l’extrem asiàtic, davant l’ascens de una superpotència que podria acabar sent rival. Presos sota la contradicció de llibertat i canvi en política exterior derivades de la democràcia i les seves múltiples intencions, els EUA busquen solucionar els problemes actuals i a la vegada mirar cap al futur.

Però tant ser realista com idealista és més fàcil des de l’acadèmia que des de les posicions de govern. La compaginació entre un lideratge moral i un lideratge útil és més complicada del que sembla. Tot i així, un cert eix vector ha de guiar la acció política, una certa línia que seguir per no caure al precipici. I els mapes i llibres d’història sempre donaran un cop de mà.

Finalment, una reflexió inquietant apareix cap al final del llibre. Un veterà de la guerra de Vietnam i professor de la Universitat de Boston, Andrew Bacevich, reflexiona a una taula de debat acadèmica sobre l’Orient Mitjà: “un historiador que considerés el nostre debat des del punt de vista d’un futur llunyà podria concloure que mentre Estats Units es concentrava en Afganistan i altres països de l’Orient Mitjà, hi havia un país a punt de convertir-se en un complet Estat fallit a la mateixa frontera meridional estatunidenca, amb implicacions molt més greus per al futur a curt i llarg plaç de Estats Units, la seva societat i el seu poder, que qualsevol altre cosa que succeïra a mig món d’allà”. Es refereix a Mèxic, país frontera amb Estats Units, on el buit de poder creat pels càrtels de la droga i la violència és vist amb menys temor que el fonamentalisme islàmic a un oceà de distància. Un país amb un terç de la població que els EUA, amb una població dotze anys més jove, i que ja suposa el 12,5% de la població estatunidenca. Les dades apunten a que al 2050, un terç de la població del Estats Units serà hispanoparlant. Aquesta és una de les grans crítiques a la política exterior dels EUA: s’ha preocupat durant anys en influir en el que passava a l’altra banda del món, però ha oblidat el que passava a la seva pròpia frontera. Es tracta de tornar a pensar la llista de les pròpies prioritats. Amb el mapa i el llibre observant, cínics i incòmodes, des de la superfície de roure britànic de l’escriptori Resolute.

Slavoj Zizek- “El año que soñamos peligrosamente”

(Publiqué esta reseña en el número 60 de la Revista d’Estudis Polítics i Socials “Diàlegs”. Lógicamente, está en catalán. Creo que para los de habla española, entender el catalán no será muy dificil, con un poco de intuición y Google Traductor. Si al final supone un gran problema, se me pide y lo traduzco al castellano.)Un dels punts més forts de l’obra del filòsof eslovè Slavoj Zizek és l’exemple. Aquest pensador comunista té la capacitat de formular una teoria conceptual complexa, i llençar-la al marc de realitat per demostrar la seva veracitat. La seva última obra (El año que soñamos peligrosamente) aposta fortament per aquesta didàctica de l’exemple i utilitza les revolucions àrabs, el moviment Occupy Wall Street, els moviments populistes europeus (entre d’altres), com a demostració de la veracitat del seu treball teòric. En aquest nou llibre no trobem un gran canvi en les seves concepcions o propostes: moltes d’elles ja estaven explicades a altres obres del mateix autor. El punt fort és la revisió del pròpia teoria a través del desenvolupament de la realitat política contemporània. Aquí radica gran part del seu atractiu: la vinculació de la teoria político-filosòfica amb els problemes immediats de la societat actual.

Bona part del llibre analitza els nous moviments “revolucionaris” que van aparèixer l’any 2011: l’anomenada “primavera àrab” i els moviments de protesta “indignats” a les societats occidentals (l’autor, però, es centra en el moviment Occupy Wall Street, ja que el va viure de ben prop i fins i tot hi va participar diversos cops com a conferenciant). Zizek demostra una forta alegria per l’apareixement d’aquestes revoltes. Segons l’autor, la seva grandesa és que van a l’arrel del problema i fan una crítica directa al sistema capitalista. Això les diferencia d’altres reivindicacions post-modernes com el feminisme, l’ecologisme, els drets dels homosexuals… criticades durament a altres llibres de Zizek, ja que l’autor considera que aquestes protestes centrades en problemes tan particulars, sense una crítica àmplia i sistemàtica, donen la sensació als activistes compromesos que amb el seu esforç estan canviant moltes coses, quan solament acaben variant petits detalls cosmètics puntuals. A més, són protestes que en molts casos acaben absorbides dintre la pròpia dinàmica del Capital. Un bon exemple és l’ecologisme (un dels grans temes recurrents a l’obra zizekiana). La idea de la lluita per la preservació del medi ambient ha estat inserida dintre de la dinàmica del mercat. El lema és: “Compra per preservar el medi ambient”; o fins i tot es va més enllà i es planteja el problema en clau teològica: “Compra  per retornar l’equilibri a la Mare Terra”; on l’acció ecològica és plantejada com un manament diví al més pur estil New Age. La protesta acaba inserida en un procés de capitalisme cultural, on el consumidor compra una “sensació de compromís”: si adquireixo pomes “ecològiques” puc estar tranquil, perquè ja he fet la meva petita obra per ajudar el medi ambient. La conclusió final és que comprant estàs donant per satisfeta la teva ànsia reivindicativa i de compromís. Pagant una mica més pel mateix producte, podràs anar a dormir satisfeta i tranquil·lament.

A través de les revolucions àrabs i indignades Zizek fa un anàlisi present, però s’estalvia (i demana que no es realitzi) una pronosticació del futur que ens espera i de la societat utòpica que volem construir. L’autor eslovè encoratja al lector a realitzar una actuació basada en una atenta observació del present per copsar el moment en el que es poden produir els grans canvis. Zizek (com en molts altres dels seus llibres) utilitza el vocabulari del filòsof francès Alain Badiou, per definir aquest moment “crucial i decisiu”, i l’anomena Esdeveniment. L’Esdeveniment és aquell moment en que les normes i el sistema simbòlic es trenquen i succeeix allò que tots consideràvem impossible. Amb molta raó les revolucions àrabs poden ser considerades com un Esdeveniment pur i dur: qui s’esperava (sota la perspectiva paternalista liberal) que els ciutadans immersos en la cultura musulmana deixessin de banda la seva submissió a la religió i al fanatisme, i poguessin alçar-se reivindicant democràcia i canvis econòmics? Qui s’esperava que els àrabs fossin una representació màxima d’aquells que lluitaven per la llibertat? Un cop arribat l’Esdeveniment es realitza un joc d’estirar la corda: per una banda, trobem les forces islamistes conservadores, i de l’altre l’esquerra secular iniciadora de les revoltes. Zizek ja adverteix que la revolta popular no condueix necessàriament al projecte emancipador d’esquerres. La major part de cops la derrota és conseqüència de la falta d’orientació a l’hora d’actuar. Estem tan necessitats de fer quelcom, que hem oblidat pensar sobre allò què farem. La fórmula zizekiana és: primer pensa, realitza un anàlisi de tot allò que succeeix; a continuació, quan hagis descobert on estan les tensions, posicionat: la neutralitat no és possible; finalment, quan sàpigues amb qui estàs i què vols fer, actua amb totes les teves forces.

La falta d’un anàlisi i pensament previ és la base del desconeixement de les conseqüències i canvis d’allò que realitzem. Les bones causes són absorbides o desplaçades de fàcil manera pel Capital. Una de les grans lliçons del capitalisme actual és que esperar la seva pròpia caiguda és la més gran de les utopies. El Capital s’adapta a totes les cultures (xinesa, saudita, americana, europea, índia…) i a les més variades pràctiques i valors moderns. Un clar exemple és la idea de la participació democràtica al treball. Els patrons autoritaris del passat, han quedat substituïts per diversos assalariats milionaris membres de consells de empresa, que prenen decisions en comú. O fins i tot, han quedat substituïts per mànagers que promulguen el “no hi ha normes” davant dels seus treballadors amb el suposat objectiu de explotar la seva creativitat. Malgrat les màscares puguin ser acolorides i variades l’objectiu etern és el mateix: l’acumulació infinita i imparable de capital. La globalització és la conseqüència lògica de l’expansió capitalista: aquesta no es frena per cap cultura ni cap valor, sinó que les abraça a totes. Per això Zizek apunta amb certesa que l’expressió política més forta del capital no la trobem a Bush ni a Tatcher: la trobem a Blair i a Obama. La tercera via, amb el seu multiculturalisme i la seva doctrina liberal moderna, és el camí més lleuger i fàcil per a la reproducció del capital. Només cal veure qui eren els principals finançadors de la campanya de l’actual president nord-americà: Apple, Google, Microsoft… és a dir, les companyies més poderoses del món, les representadors del gran Capital modern, multicultural i liberal. Els demòcrates liberals de Nova York són la gran expressió de les classes dominats, mentre que els pobres republicans de Texas són l’expressió del populisme, que ha desplaçat la lluita de classes per una lluita cultural. Malgrat això, el debat sobre el creacionisme o l’avortament entre les classes fonamentalistes populars no preocupa al poder hegemònic: torna a ser un desplaçament cultural dels problemes polítics reals. Zizek intenta buscar una sortida d’esquerres al problema, que sumi la creença en la veritat pròpia dels populistes (oposada al relativisme dels liberals) i la no-exclusió dels multiculturals (oposada a la xenofòbia fonamentalista): la solució és la creació d’una proposta i objectiu comú que torni a posar la lluita de classes en el focus principal.

Per això la proposta d’Occupy Wall Street agrada tant a Zizek: la lluita del 99% contra l’1% (una metàfora de la lluita de classes), com a projecte comú basat en una certesa col·lectiva. L’acció del grup és la palanca del canvi, no les petites accions individuals (ni les petites reformes són la base del canvi, sinó el trencament radical). Zizek desenvolupa aquesta qüestió a partir de la sèrie de televisió The Wire, centrada en el tràfic de drogues a la ciutat nord-americana de Baltimore. Tots els personatges realitzen accions heroiques per canviar allò que consideren dolent, però darrere seu hi ha la força del sistema ( i la seva dinàmica circular) que acaba dilapidant qualsevol oportunitat de canvi a través de la gesta individual. En aquesta comparació Zizek realitza un altre dels punts més atractius de la seva obra: la utilització de la cultura popular com a mecanisme d’explicació de les dinàmiques socials. Tant pot utilitzar les sèries Dexter o The Wire, com els films d’acció de Hollywood In time o 300, passant per obres clàssiques com el Coriolà de Shakespeare. Aquest ús de la cultura popular té dues vessants: per una banda, desvelar el contingut filosòfic o polític de moltes d’aquestes produccions, que són descartades dintre dels cercles intel·lectuals pel simple fet de no tractar-se de produccions d’autor de directors dels quals mai hem escoltat el nom, en una actitud que crea un elitisme grandiloqüent en la persona, però que poc servei fa a la crítica i al pensament col·lectiu. D’altre banda, es tracten d’esquers per atraure a un conjunt de potencials lectors, que davant un farragós i intelectualoide assaig només veurien l’opció de sortir corrent, però que, mitjançant productes culturals immersos en la seva vida quotidiana, els poden veure com una vàlvula per eixamplar el seu coneixement intel·lectual. L’autor eslovè vol produir canvis reals i sap que des del paternalisme elitista l’hegemonia cultural no s’aconsegueix. Zizek s’aferra a la màxima de Gramsci que ens diu que la societat necessita (ara més que mai) “intel·lectuals orgànics” infiltrats a les universitats, a les publicacions i als mitjans de comunicació, ja que si volem conquerir el poder polític, prèviament hem de guanyar la batalla pel control del poder cultural.