Quan Espanya i Xina lluitaven contra el feixisme

(Original a Públic)

597509a893a17

El 7 de juliol de 1937 un soldat japonès va desaparèixer al Pont de Marco Polo, als afores de Pequín. El comandant de la tropa nipona -Japó havia conquerit part de Xina, i cada cop ampliava més la seva influència i presència militar- va decidir atacar a l’exèrcit xinès, acusant-lo de la desaparició del soldat. L’escalada militar va augmentar, els combats s’estenien i ambdós països es van declarar la guerra.

Comunistes i nacionalistes xinesos es van unir contra el règim imperialista i filo-feixista japonès, preludi de la Segona Guerra Mundial a Orient. No els va agafar de nou: els xinesos havien seguit amb atenció i havien rebut influències de l’altre batalla contra el feixisme que es lliurava, en aquest cas, a Occident. La guerra civil espanyola ressonava a les ments de molts xinesos. Alguns, fins i tot, estaven lluitant contra Franco en aquell moment.

La relació antifeixista entre Espanya i la Xina es va rememorar, coincidint amb l’aniversari de l’incident del Pont de Marco Polo, amb un seminari a l’Institut Confuci de Barcelona. Un dels documents més citats va ser la carta que Mao Zedong va escriure en solidaritat amb el bàndol republicà, on assegurava que ”si no estiguéssim cara a cara contra l’enemic japonès, ens uniríem a vosaltres i prendríem posicions al front”.

Malgrat l’ofensiva de l’enemic, el Partit Comunista Xinès va demanar als brigadistes xinesos que no tornessin per lluitar contra els japonesos. Eren només 100 combatents, número que no suposaria un gran canvi en el desenvolupament de la guerra. En canvi, l’efecte que tindria abandonar la lluita a Europa seria perjudicial per a la moral del moviment internacionalista. Cap va marxar d’Espanya…

(Segueix llegint)

El ball del capitalisme rosa

(Original a Públic)

1468091973163

Davant de la Universitat de Barcelona comença el Pride Barcelona 2017, però la plaça no està plena de gais forçuts o de drag queens exuberants, sinó d’adolescents esprimatxats i mig nerviosos que han vingut amb el seu grup d’amics, tots ells amb la bandera arc iris penjant de la seva esquena com Supermans escanyolits

Surten per les escales del metro, que han estat pintades de molts colors per celebrar l’ocasió. En un escenari de fons, un DJ posa música chumba-chumba i la gent ja comença a saltar. Són les set de la tarda. Dues noies es fan petons i selfies pujades a una tarima; als seus peus hi ha un iaio descansant. Una paradeta patrocinada per Estrella Damm ven cerveses en gots de plàstic, i hi ha diversos estands amb merchandising del sector. Em trobo dues noies conegudes, que encara van a l’institut:

– ”Per què heu vingut?”

– ”Por la fiesta!!!”, em diuen molt felices.

M’expliquen que, dintre del seu grup d’amigues, una d’elles és lesbiana i una altra bisexual. Han vingut des del seu poble del Maresme per celebrar-ho, i passar la tarda i la nit ballant. Continuen arribant grups de joves, encara que també hi ha molts madurets tatuats i ronden alguns bigotis en clar homenatge a Freddy Mercury.

Uns voluntaris ens donen el programa del Pride Barcelona d’aquest any. Hi faig una ullada: hi ha un text d’Ada Colau i un de Carles Puigdemont, moltes referències a l’esport (el lema d’aquest any és ”Xiula falta a la LGTBIfòbia”) i un munt de publicitat d’organitzacions del col·lectiu, des d’associacions ”d’empreses per a Gais i Lesbianes” a agrupacions de famílies LGTBI.

L’anunci que més fascina a les meves amigues és el de la discoteca ”The black room”, on surten tres adonis despullats de mirada sensual (”joder, estan buenísimos!”). Els homes forts i guapos predominen a la majoria de publicitat, ja sigui patrocinant saunes o tendes esportives.

(Segueix llegint)

A les fronteres obreres del Primavera Sound

(Escrit a Públic)

5934259f9706f

 

A l’entrada del Primavera Sound s’observen escenes belles i inaudites, que demostren el talant europeista de Barcelona. Un centenar de joves s’asseuen en rotllanes a les portes del Fòrum i, emulant als seus veïns alemanys o anglesos, decideixen que l’hora de la borratxera se situa entre les 5 i les 6 de la tarda, i que s’ha d’anar per feina. El quadre és sublim: quatre joves fent la mescla de ron cola al costat de cinc mossos d’esquadra que riuen i xerren, mentre la brisa arrossega un lleuger aroma a porret. A les portes del Primavera tot és alegria.

Cada cinc minuts, el metro deixa anar un grup d’unes trenta persones que, llauna de cervesa en mà, camina amb jovialitat per la Rambla Prim, eix divisori entre la zona de Selva de Mar i La Mina, barris de memòria obrera i barraquista. El contrast és interessant: un estranger que porta el cap rapat -excepte per un petit floc negre a la part posterior del crani-, braços tatuats i un mostatxo dalinià, engoleix cerveses assegut davant de dos iaios de camisa ratllada de màniga curta, i sublim barret estiuenc. Un grup de noies blanques i nòrdiques, coronades amb flors i amb purpurina a la cara, es creuen amb la mare «choni» -quasi de la seva mateixa edat- que passeja el cotxet tota vestida de xandall negre. A pocs metres del recinte del Fòrum, els festivalers mesclen cubates asseguts a l’herba del Parc del Camp de la Bota, on -fa uns 75 anys- el franquisme va executar més de 1.700 presoners de guerra.

En general, l’aspecte de la gent que va al Primavera no és gaire diferent al de la gent que va a la platja. També és veritat que l’excentricitat abunda i crida l’atenció: de les noies xineses de cabells multicolors al moreno musculós de braços tatuats i ulleres de diputat del PDeCAT; passant pel surfista ros i afro amb camisa hawaiana de màniga llarga, i acabant per l’home de melena greixosa vestit amb una malla eròtica i pantalonet de futbol. Però la majoria d’assistents segueix una mateixa pauta: entre 25 i 35 anys -forçant la joventut-, estètica d’anunci d’Estrella Damm i actitud jovial però absolutament correcte. Bona part de les converses són en idiomes forans. Hi ha una cua de trenta festivalers esperant a deixar la bicicleta al pàrquing gratuït que el Primavera ha posat a la seva disposició. La gent s’atura als semàfors i ningú no crida gaire.

(Segueix llegint)

Troba un polític per Sant Jordi

(L’article original a Públic)

76de3e88b6455a9de660e78cf041790c

Veure polítics per Sant Jordi és molt més fàcil que veure escriptors. Els escriptors famosos són difícils de discernir, perquè estan rodejats de fans excitats. Estan reservats a les persones amb paciència, que fan cues llarguíssimes, o a les molt altes, que poden veure per sobre les masses. Els escriptors poc coneguts també són complicats de trobar. No estem acostumats a les seves cares, i hi ha grans probabilitats que els confonguem amb el llibreter o amb un pobre home que passava per allà. En canvi, els polítics són fàcils de identificar i ens hi podem apropar fàcilment, ja que ningú els hi fa massa cas. Estan una mica perduts: no saben si avui és un dia per fer proclames i enfadar-se, o un dia per fer veure que són normals, que a ells també els hi agrada comprar un llibre, passejar entre parades de flors i posar-se morenos amb el sol de les Rambles. Saben que han d’estar per allà, però no tenen gaire idea de què fer.

Malgrat el desconcert dels seus líders, els militants de cada partit treuen la seva paradeta amb puntualitat. Sembla que l’esquerra política, aquest any, s’ha agrupat al voltant de la parada de metro de Drassanes. Passegem una mica: veurem l’estand d’ERC, on hi ha els típics llibres independentistes i alguns d’història catalana. Sense arriscar-se massa, els líders del partit, Oriol Junqueras i Marta Rovira, han escombrat cap a casa i han recomanat -per Twitter- obres de Jaume Cabré i Carles Capdevila. Si seguim caminant arribem a l’espai de la CUP, on -sorprenentment- podem trobar des d’un assaig sobre les Panteres Negres fins a una anàlisi històrica sobre el Noucentisme. Però els més punkis han estat els del PSC, que -en un atac de genialitat absoluta- han posat en primera línia l’última novel·la de Pilar Rahola.

Al cap d’una estona veiem el primer polític del dia: Xavier Domènech, representant dels Comuns a Madrid. Ve abrigat amb un jersei de llana i una caçadora negra, malgrat el sol asfixiant del matí. Ja hem avisat que, per Sant Jordi, els polítics van una mica perduts. Els periodistes el rodegen. Dues senyores passen pel costat:

– ”Qui és aquest?”

– ”És el Domènech!”- contesta l’altra, excitadíssima, com si acabés d’encertar una pregunta del Trivial.

Amb tots els polítics passa igual: la gent els veu, endevina el nom i continua caminant, sense pensar-hi més. El senyor Domènech comença a parlar i, com faran la resta de polítics per Sant Jordi, assegura que els llibres son importantíssims. Cap polític, avui en dia, dirà que els llibres només són una mica importants. O que una cosa són els llibres i una altre la literatura. O que algunes novel·les serien bones com a paper de vàter. O que hi ha hagut dictadors que eren grandíssims lectors.

Sant Jordi és amor

Si pugem per les Rambles, admirarem en tot el seu esplendor la parafernàlia anual de llibres i roses. Fins que arribem a Plaça Catalunya, no veurem gaire presència política. Podrem dedicar-nos, llavors, a celebrar l’art de titular, i aplaudir exemples magnífics com Menshealth, el gran libro de los entrenamientos, España con dos cojones, Lidera tu vida y emprende tus sueños, Stop gordofobia o El castor estressat. D’altra banda, observarem que un percentatge menor de les roses en venda són vermelles. La majoria són roses blanques, blaves, mixtes, reduïdes, de cartró, comestibles, o de peluix. Algunes promouen el masoquisme, com la rosa-cactus, i d’altres arriben a paradigmes ètics, com les roses solidàries.

Mirarem cap a dalt, i gaudirem dels cartells que el nostre Ajuntament ha preparat per celebrar la festa dels catalans. El lema: ”Sant Jordi és amor”. A cada tros de tela apareix un parell de personatges ballant una mena de tango amb actitud passional. Podem veure per exemple, un cavaller o cavallera (no arriscarem en qüestions de gènere) refregant-se amb un lampista. O l’escollit per l’alcaldessa Colau com a portada del seu Twitter: un altre guerrer que, en aquest cas, dansa amb un cavall que té, en canvi d’ulls, cors dibuixats. Sabem que l’amor entre animals i humans s’anomena zoofília, però l’Ajuntament ens hauria de il·lustrar -davant d’un altre dibuix que mostra un pirata ballant amb un drac enamorat- sobre com cataloguem l’afecte eròtic entre bèsties fantàstiques i persones.

Tenim la prova que Sant Jordi és, en bona mesura, cursileria, a l’Avinguda del Portal del Àngel. Una llarga cua d’adolescents excitades espera l’autògraf d’un senyor italià que va vestit amb americana i una gorra texana. Es diu Federico Moccia, il·lustre creador de títols que podrien ser confosos amb cançons de bachata, com Tengo ganas de ti o Perdona si te llamo amor. Amb un somriure, rep cada noia que li porta un llibre, xerra una mica amb ella -alguna comença a fer saltironets d’alegria-, li fa dos petons i es fan una foto plegats. Les noies marxen contentíssimes i abraçades als seus llibres. Una d’elles defineix Moccia, cridant feliç a la orella del seu nòvio: ”És tan monooooo!”.

Els senyors monos que fan llibres (una cosa és ser escriptor i l’altre escriure llibres) tenen molt èxit, i també els senyors enfadats que fan llibres. A la mateixa Plaça Catalunya, una cua llarguíssima va fins a un estand on suposadament hi ha Risto Mejide, encara que -entre tanta gent- només es pot veure el cartell que l’anuncia. A poca distància, diversos mossos d’esquadra passegen per la plaça amb fusells gegants entre les mans. Sento dir a un parell de nois que, no massa lluny, està firmant llibres un youtuber famós.

Les roses són de dretes

Un cop arribem al Passeig de Gràcia, la fauna política torna a aparèixer. Els militants de Ciutadans han plantat una parada taronja llampant, on no hi ha llibres, però sí un munt de petites roses mixtes, de color groc, taronja i vermell. Inés Arrimadas, la líder del partit a Catalunya, elogia davant de periodistes i curiosos les bondats quasi divines dels llibres i les roses. Un fan de la diputada diu, mig decepcionat: ”Parece que hoy va a ser difícil hacerse un selfie con Inés”.

Si ens desviem per Rambla Catalunya, observem un estand llunyà, de color blau, amb el lema ”La Catalunya valenta”. Sota aquest eslògan, que podria servir per a qualsevol partit, veiem les sigles del Partido Popular. Si ens apropem, comencen a aparèixer els polos i la gomina. La parada està acompanyada per grans roses vermelles, i es regalen globus blaus. Es venen obres com El libro negro de la izquierda española, El libro negro de la independencia o Introducción a la prevención del delito. El líder badaloní, Xavier García Albiol, sobresurt amb els seus dos metres d’atura entre els militants i les àvies vestides de diumenge. No trobem Andrea Levy, una de les lectores més famoses de la política catalana. Sol aconsellar sobre llibres a Twitter, i avui ha estat -potser- l’única que s’ha atrevit a recomanar un clàssic, les cartes entre Henry Miller i Anaïs Nin.

Pujant pel carrer, de casualitat, ens trobem amb Patxi López, que resulta que està de campanya per Catalunya aprofitant la Diada. Està fent-se fotos amb alguns seguidors, però posa una cara seria i una mica estressada. Se’l nota perdut, com si no acabés de saber què està fent per aquí. Es veu que Pedro Sánchez també ronda per la ciutat per promoure la seva candidatura. Per la seva banda, Susana Díaz ha dit que no podia venir però estaria ”emocionalment” a Catalunya, malgrat no sapiguem gaire que vol dir això.

Rambla Catalunya a dalt, comencen a aparèixer les camises blanques, marca de la casa del Partit Demòcrata Català. Una senyora li diu a una altre: ”Aiii, espero que veiem al Mas!”. Les Joventuts Nacionalistes de Catalunya venen samarretes de ”Catalonia is not Spain” i alguns complements de folclorisme indepe. A l’estand del PDECat ressalten les biografies sobre Puigdemont i els llibres escrits per Puigdemont (costa diferenciar-los). Però la immensa majoria de la taula està dedicada a que la gent firmi el Pacte Nacional pel Referèndum. No para d’aparèixer gent per signar. Quan han acabat marxen contents, amb un globus groc de regal.

Catalunya i la URSS, més enllà del comunisme

(Escrit a Públic)

poum-copia

Què passaria si posem un anarquista de la CNT i un comunista pro-soviètic a la mateixa habitació, i a un d’ells li donem un fusell? La memòria col·lectiva té uns referents forts i, recordant els fets de maig de 1937, recordant l’Homenatge a Catalunya d’Orwell, bona part de les respostes a aquesta pregunta acabarien en un bany de sang. Però la història, com sol passar la majoria de cops, sol ser més complexa i té fets secundaris, menys coneguts, que la fan més interessant. Els relacionats amb la memòria catalana sobre la URSS –de 1917 fins al franquisme-, estan a La Revolució Russa i Catalunya, de Josep Puigsech.

Desembre de 1919. Divuit anys abans dels tirotejos a Plaça Catalunya, la CNT decideix sol·licitar l’adhesió a la III Internacional (Komintern), l’òrgan internacionalista promogut des de Moscou per estendre la revolució a nivell mundial. Els anarquistes han estat l’única força política a Catalunya que ha mirat amb bons ulls la revolta d’octubre de 1917. El caràcter anticapitalista de Lenin els sedueix, a la vegada que fa saltar les alarmes entre els sectors d’ordre i els conservadors de la Lliga. No és un any tranquil: s’ha produït una vaga general revolucionària a nivell estatal i el Govern ha dissolt l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, de majoria catalanista.

Els republicans catalans tampoc veuen amb bons ulls la presa de poder bolxevic. Consideren com a legítim l’enderrocat govern liberal-democràtic de Kerenski i rebutgen el cop d’estat maximalista. Però el factor clau de la seva oposició és la Guerra Mundial que s’està lliurant a Europa: l’antibel·licisme dels revolucionaris, que exigeixen la retirada russa del conflicte, fa que els progressistes republicans vegin aquesta posició com un regal per a les Potències Centrals. Alguns, fins i tot, acusaran Lenin de ser un agent al servei alemany. El diari republicà El Diluvio el titllarà de ”dictador generalísimo”, ”germanófilo supercanalla” i ”limpiabotas del kaiser”.

(Seguir leyendo)

Màfia, cocaïna i transvestits a la Barcelona republicana

(Escrit originalment a Públic)

cartel-de-la-criolla

Si avui passegem pel final de la Rambla, donem unes voltes pel Mirador de Colom, i ens fixem ens els grans edificis que rodegen la plaça descobrirem que, a banda d’estar rodejats de turistes, també estem rodejats per l’exèrcit. En lletres metàl·liques: ”Delegación de Defensa”, ”Fuerzas Armadas Profesionales”, ”Sector Naval de Cataluña”. Si ens endinsem per algun carreró: ”Sector Aéreo”. Però l’edifici més gran de l’exèrcit espanyol, que fa uns vuitanta anys es va convertir en EL Museu Marítim, era el ”Cuartel de las Atarazanas”, que -durant els anys 20 i 30- evitava, gràcies a la seva grandària, que els mariners i els vianants poguessin veure el que succeïa als estrets carrerons situats darrera d’aquesta caserna militar.

Al carrer Cid, al carrer Mina, al carrer Perecamps, al carrer de l’Arc del Teatre es concentrava la prostitució internacional de la ciutat, els ritmes de jazz accelerats, la venda massiva de cocaïna, els espectacles homosexuals i transformistes, i molts i molts turistes, burgesos, aristòcrates i bohemis que volien satisfer el seu morbo i la seva cerca d’emocions fortes, d’hedonisme de postguerra. Tot això sense que es veiés gaire, gràcies a la immensa ombra de la caserna militar de Drassanes.

L’anomenat districte cinquè -aquesta petita àrea de carrerons darrere de les Drassanes Reials- va ser una zona fabril fallida, que va acabar subsistint gràcies a la prostitució barata i a les tavernes populars, on es reunien revolucionaris, delinqüents, mariners, obrers o militars. Les navalles, les pallisses i els robatoris eren habituals. La majoria de prostitutes parlaven en català. Es planejaven conspiracions anarquistes. Francesc Madrid -el periodista dels baixos fons de la Barcelona dels 20- va batejar aquesta zona, sense gaire justificació, com ”el Barrio Chino”, i així va quedar el nom.

Els reportatges de Madrid al setmanari El Escándalo van crear un mite bohemi, que va atraure les plomes d’altres periodistes catalans, com Josep Maria Planes o Josep Maria de Sagarra. Aquesta seducció per la decadència, per una combinació entre llibertat, desig i perill, va anar absorbint a escriptors, burgesos, artistes i curiosos estrangers, que -si passaven per Barcelona- no podien estar-se de visitar el ”Barrio Chino” i, en especial, el bar ”La Criolla”, el local més boig de la zona, on el tango i el jazz es tocaven a ritme frenètic, la ”mandanga” (cocaïna) es prenia amb la naturalitat d’un còctel i homes amb els llavis pintats i faldilles sensuals atreien les mirades masculines i femenines.

(Segueix llegint)