Hondures, amb sang i sense pijama

(Publicat a Els de dalt)

ci2-1024x682

Foto de Esteban Félix

Alberto Arce no escriu en pijama. Hi ha altres periodistes que sí, com Manuel Jabois, que ha escrit el pròleg de Novato en nota roja (Libros del K.O., 2015), el llibre on Arce explica la seva etapa de dos anys com l’únic corresponsal estranger a Hondures. ”En las universidades y en los congresos de periodismo me llaman a mí, que escribo en pijama, Alberto. A ver si es que te manchas demasiado” li deia Jabois a Arce mentre bevien cerveses a un hotel de Medellín. Després de xerrar, Arce va convèncer a Jabois perquè no es tanqués a l’habitació de l’hotel i anés amb altres periodistes —”las putas que hacen la calle”— a conèixer la nit i els carrers de Colòmbia. Passats uns dies, quan Arce va volar fins a la ciutat de San Salvador (capital d’El Salvador, país veí d’Hondures) li va enviar una foto a Jabois on es veia una fossa comuna, amb una calavera llustrada i lluent al mig. Una imatge que, per Jabois, representa ”la historia central de América, que siempre es una historia de traición y muerte”. Una història que Alberto Arce va relatar durant els seus dos anys de corresponsal al país més perillós del continent més perillós del món.

(Continua llegint)

Anuncios

Cinc motius per llegir Henry Kissinger

(Ressenya publicada a Els de Dalt)

spence_2-060911

Kissinger fent un ‘kampei’ (el brindis xinès) amb ‘baijiu’, un fort llicor tradicional xinès

El nom de Henry Kissinger porta, en molts casos, a pensar en les etapes més brutes i fosques de la Guerra Freda. La relació que va tenir amb el cop d’estat contra Salvador Allende a Xile i la seva etapa com a assessor del president Nixon durant la guerra del Vietnam han fet que el seu nom es vinculi als grans crims de l’anticomunisme. Recordo que, a segon de carrera, el mediàtic economista Arcadi Oliveres ens va definir Kissinger com ”un dels fills de puta més grans de la història”. Jo no vaig passar d’aquesta lectura simplista fins que vaig començar a interessar-me (irònicament, durant la meva etapa com a estudiant a Xile) per autors de l’escola realista de les relacions internacionals com Robert D. Kaplan, Stephen M. Walt o John J. Mearsheimer, de la qual Kissinger ha estat el gran exponent pràctic als EUA del segle XX.

En aquest exsecretari d’Estat vaig trobar-hi un historiador profund, que em va aportar una nova perspectiva per a analitzar el darrer segle i la situació actual. Un republicà que no interpretava la Guerra Freda com una lluita entre democràcia i comunisme, sinó com una estratègia geopolítica dels estats. La seva posició combinava, d’una banda, permetre un cop d’estat a Xile per frenar el comunisme llatinoamericà i, alhora, buscar una aliança amb una potència comunista com la Xina. Kissinger és l’home que, fins fa poc, ha demanat que no es retirin les tropes de l’Iraq i l’Afganistan, però que alhora aposta per un pacte amb l’Iran sobre el tema nuclear. Una posició republicana incòmoda per l’esquerra que defensa els Drets Humans per davant dels freds interessos estatals, però igualment incòmoda per a la dreta neoconservadora i reaganiana, que té com a missió patriòtica expandir la democràcia occidental per tot el món (una idea estúpida i perillosa, segons Kissinger). Es tracta d’una figura que, agradi poc o molt, ha estat reclamada per tots els presidents dels EUA postNixon: tots li han demanat consells, anàlisi i ajuda. Potser caldria quedar-nos amb la valoració que l’intel·lectual nord-americà d’esquerres i escriptor Norman Mailer va fer sobre Kissinger: és un home ”extremadament intel·ligent” que pot ser molt criticat per l’absència de valors en la seva acció política, però que ha estat jutjat com el ”cap de turc” de tota l’etapa fosca de la guerra del Vietnam. Per tant, siguem una mica kissingerians i deixem les valoracions ideològiques de banda. A través del llibre On China, en què Kissinger va recopilar la seva experiència i coneixements sobre la Xina i les relacions internacionals, vegem de quines cinc maneres ens pot servir aquest autor per entendre el darrer segle i la situació internacional actual.

(Segueix llegint)

Breu recomanació de cap d’any: “El neoconservadorisme americà”, de Gregorio Luri

(Publicat a la llista de recomanacions nadalenques de Els de Dalt)

 

51iqeecknsl-_sx382_bo1204203200_

 

El neoconservadorisme americà de Gregorio Luri és una tassa de camamilla per a pair la demagògia dels sopars nadalencs. Atrinxereu-vos a un estudi vell, amb poca llum i música clàssica de fons. Vaig llegir aquest llibre farà tres anys i em va servir per a dues coses: fer trontollar el meu esquerranisme i antiamericanisme tòpic i animar­me a llegir autors de dretes amb atenció i respecte. El llibre ja és prou interessant pel tema que parla: el neoconservadorisme, la etiqueta (junt amb neoliberalisme) que la gent d’esquerres utilitza per a anomenar el Mal. Aquest llibret és una cerca sincera i intel∙lectual sobre qui són els neocons, amb les seves virtuts i errors, amb els seus sorprenents protagonistes (de Orwell a Kristol, de Trotski a Reagan). Les idees s’encadenen de manera clara, complexa i fluida. Llegiu-­lo amb el llapis a la mà: hi ha frases i referències a peu de pàgina essencials. També he de confessar dues coses. La primera: conec a l’autor i tinc molta admiració per la seva actitud intel∙lectual, que em recorda a la que Raymond Aron va deixar plasmada als seus textos. La segona: crec que aquest llibre va ser l’espurna per a plantejar­me com dividia i mirava el món. Crec que cada cop el veig menys separat entre esquerres i dretes i més entre idees interessants i complexes i aquelles que no ho són. Crec que em guia més un eros curiós que va saltant d’un costat a l’altre que una idea ferma. I encara que això pot ser sinònim de matís i reflexió, també ho és d’ambigüitat i cert nihilisme, amb els perills i la complaença de la qual són germans. Això, per exemple, ho he après dels maleïts neocons.

El país dels cors salvatges

(Publicat a Els de dalt)

ambition-1-681x1024

Un home vell fa cua per treure diners en un banc xinès. La fila no avança i l’avi es comença a impacientar fins que, malhumorat, crida a l’encarregat: «Tongzhi, tongzhi, una mica de pressa!». Les dues adolescents que hi ha al seu darrere esclaten a riure: ”tongzhi” (camarada en xinès) era una salutació habitual durant l’època de Mao però ara, irònicament, és la paraula que gais i lesbianes utilitzen per anomenar­-se entre si. Al final de la cua, un periodista del New Yorker s’ho mira tot bocabadat. Una altra paraula que ha mutat amb el temps és ”ye xin”. La traducció directa és ”cor salvatge” i, fins ara, era un adjectiu que descrivia gent ambiciosa i somiadora, és a dir, gent absurda de la que no es podia esperar res de bo. Ara, les llibreries i els anuncis van plens de ”ye xin” que es mengen el món, arrisquen tot el que tenen i funden grans empreses (podeu canviar-­la per la paraula ”emprenedor”, si teniu estómac).

Les paraules han canviat, a la Xina. I el país també. Si ara ”tongzhi” vol dir ”gai” i ”ye xin” vol dir ”emprenedor” és perquè el llenguatge no està deslligat de la política. Des de la mort de Mao el 1976, el govern del Partit Comunista Xinès (PCX) ha obert progressivament el país a l’exterior i hi ha hagut un avenç econòmic sense precedents, gràcies al qual milions de persones han sortit de la pobresa i han aparegut milionaris i luxes. El PCX va oferir un pacte als seus ciutadans: prosperitat econòmica a canvi de lleialtat al govern. Però, i d’això va el llibre que tractarem, quan et donen llibertat no vols agafar la mà sinó tot el braç. I aquí es genera el conflicte que el periodista Evan Osnos (el mateix que observava l’ancià a la cua del banc) explica al seu llibre Age of ambition: una col∙lisió entre la l’ambició dels individus que volen ser amos del seu propi futur i l’autoritarisme del partit únic que vol seguir tenint la paella pel mànec.

(Continua llegint)

Salveu els nens del canibalisme!

Imagineu que ells us miren, que els seus llavis, les seves dents llargues i els seus ulls us segueixen i ho desitgen. Desitgen menjar-vos, volen menjar humà. Us diuen que sempre s’ha fet. Tenen por de ser ells, els devorats. Però tots ho volen, tots. Entre ells hi descobreixes el teu germà. Recordes que es va menjar la teva germana petita i que la mare no va dir res. Et diu que no passa res, que sempre s’ha fet, que està als llibres antics. Els ulls, les dents llargues, la seva por i la seva gana.

“Quizá todavía hay niños que no han probado la carne humana. ¡Salven a los niños…!”

Podria ser un malson, podria ser bogeria o pot ser l’argument de Diario de un demente (Kailas, 2014), un conte de l’escriptor xinès Lu Xun. Tant el feudalisme xinès com el canibalisme eren tradicions estúpides, cruels i antihumanes segons aquest autor, pare de la literatura xinesa moderna, que va publicar aquesta història a la revista literària d’esquerres Nova Juventut. Es tracta d’un relat angoixant en forma de diari on el protagonista és un suposat paranoic que imagina que tothom vol menjar-se’l; aquí el canibalisme s’utilitza com a metàfora de…

(Continua llegint)

Guia improbable per entendre la Xina

(He publicat aquesta ressenya a la web de cultura Els de dalt)

Quan no tens ni idea d’un tema, començar és fàcil. Qualsevol lectura et pot revelar coses noves, tot i que absorbeixes informació de manera acrítica perquè no pots comparar. Jo estic i estava en aquesta situació respecte a la Xina. Tinc quatre nocions de la seva història contemporània: sé qui són Mao, Deng i Xi, la Revolució Cultural i la de Tiananmen. Sé que la Xina és un potència econòmica i política, sota una espècie de dictadura biideologitzada (¿comunisme o capitalisme?) on el cel es veu poc i la contaminació es pot menjar amb cullera. És a dir, no en sé gaire res. Però ara tinc un camí més o menys difús sobre quins són els grans temes que he d’anar a buscar per entendre; he passat de ser un ignorant que no sabia res a un ignorant que veu més o menys en què és ignorant. I en dono les gràcies a Rafael Poch-De-Feliu i el seu llibre, La actualidad de China (Crítica, 2009).

Crec que el mèrit d’aquest llibre és deixar clar quins són els grans reptes de la Xina actual. Això és bastant gros, perquè estem parlant de l’única civilització mil·lenària que encara sobreviu (seria com si encara existís l’Imperi Egipci o l’Imperi Romà). Potser no ens resol tots els dubtes, potser no ens satisfà, però almenys sabem on enfocar la nostra mirada sobre la munió d’informació que ve d’aquest país.

En Rafael Poch és un periodista estrany: ha estat corresponsal de La Vanguardia a Rússia, Alemanya, França o la Xina, i sempre ha enfocat els temes i països lluny de l’ortodòxia periodística. El podríem qualificar de periodista revisionista, terme que en Relacions Internacionals serveix per classificar els historiadors que diuen que la Guerra Freda no va ser culpa de la Unió Soviètica, o no tant, i que els Estats Units van posar-hi un gra de sorra ben gran. Poch trasllada aquest anàlisi a la situació mundial actual i l’enfoca a la Xina, i ho fa amb una mirada heterodoxa que no està exempta de crítiques al model xinès (al llibre hi ha més pàgines crítiques que afalagadores), però que sap defugir els tòpics.

Per tranquil·litzar als lectors liberals: en Poch diu sense problemes que la Xina és una dictadura on es violen els drets humans i laborals. ”Però”. Molts podrien criticar aquest ”però”, que no és justificació sinó matís analític: qui vulgui llegir pamflets benintencionats segons els quals la Xina és un perill groc que xiscla molt, o una utopia roja de masturbació esquerranista, que busqui un altre blog i una altra lectura. Aquestes són les claus d’aquest assaig, La actualidad de China, un anàlisi seriós i estimulant sobre un país fascinant.

La Xina és comunista o capitalista?

Ni l’un li l’altre. Error. La Xina és un país que vol ser modern, i farà el que sigui per aconseguir-ho. Poch planteja que tant la utilització del comunisme o del capitalisme de lliure mercat…

(Segueix llegint)

Chaves Nogales, l’home que no va poder ser liberal

(Una nova col·laboració amb Els de dalt, aquest cop en format perfil)

Chaves Nogales, al centre, like Tintín.

Molts de vosaltres coneixereu la tradició literària del Nou Periodisme; aquells reporters anglosaxons, ben vestits, que perseguien els seus objectius llibreta en mà per a després publicar bestsellers tant deliciosos com les novel·les de ficció. Jornalers de la paraula com Tom Wolfe o Gay Talese o les seves variants més esbojarrades, Truman Capote o Hunter S. Thompson. Per sorprenent que sembli, tota aquesta tradició nord-americana va tenir un paral·lelisme a l’Espanya de principis del segle XX. Barcelona, Madrid o Sevilla van donar els seus propis Wolfes o Capotes: es deien Gaziel, Pla, Polo, Camba o González Ruano. No tenien cap mena de relació amb el Nou Periodisme, però van aconseguir el mateix objectiu: fer embadalir als lectors amb històries reals i ben escrites.

Avui parlem del cas de Manuel Chaves Nogales, un sevillà que va escriure sobre la revolució russa i el feixisme alemany mentre donava la volta a Europa en avioneta; un liberal que va ser amic íntim del president republicà Manuel Azaña i que va relatar la revolució a Astúries i la guerra de l’Ifni; un maçó que va exiliar-se a França durant la Guerra Civil per a acabar sent perseguit per la Gestapo. Abans que res, però, Chaves Nogales va ser un reporter: va deixar les seves aventures per escrit i va consagrar-se com un dels millors prosistes de l’època, com un gran exemple del periodisme democràtic i liberal espanyol del segle XX. Gran relator de l’Europa de la modernitat, el feixisme i la revolució, Chaves Nogales va caure en l’oblit a causa de la repressió franquista i els seus subproductes bastards de la Transició.

(Segueix llegint)