Che Guevara, els perills de la puresa

(Article original a Crític)

che-guevara

Tots sabem que el Che es va sacrificar pels ideals que defensava, però poc es coneix sobre quins eren realment aquests ideals. El símbol de pòsters i de samarretes se sol definir —en termes vagues i generals— com un home que va lluitar contra la tirania i la pobresa. Això potser és útil per esperonar algun adolescent, però no ens ajuda a entendre quins eren els projectes polítics del Che i per què es va guanyar tants enemics, tant al bàndol capitalista com al soviètic. El Che era un revolucionari pur i sacrificat enmig dels grans cínics i sectaris del món comunista. La seva coherència, però, no feia que les seves idees fossin menys perilloses.

Asma i aventures
Ernesto Guevara neix a la ciutat argentina de Rosario el 1928. Els seus pares són de bona família, una mica bohemis, encara que curts de diners per mantenir l’elevat nivell de vida de les classes altes argentines. El petit Ernesto contrau asma des de petit, una malaltia que el condicionarà i acomplexarà durant tota la vida. L’asma és la primera lluita del Che: de petit destaca pel fet de ser un rebel amb ganes constants de cridar l’atenció, per demostrar que no és menys que els seus amics malgrat la seva malaltia.

Ernesto creix en una casa on es parla de política: els seus pares organitzen grups de suport als aliats de la Segona Guerra Mundial i en defensa de la República Espanyola (ell, fins i tot, bateja a la seva gosseta com a ”Negrina”, en honor del president republicà Juan Negrín). Malgrat això, no té posicions polítiques clares, ni cap tipus de militància. Més aviat es dedica a llegir els clàssics anglesos i francesos, i a jugar molt al rugbi. Com molts argentins de classe alta, perd la virginitat amb la minyona que els Guevara tenen a casa.

Quan ja és adolescent, entra a la Universitat de Buenos Aires a estudiar medicina. Segueix amb el seu estil provocador, vestint de manera deixada i bruta per escandalitzar les seves amistats burgeses. El context polític on creix és important: es tracta del personalisme de Juan Perón i el seu model de desenvolupament autoritari, que augmenta els drets dels treballadors a costa de controlar els sindicats. Perón, admirador de Mussolini, està tirant endavant la industrialització de l’Argentina, reduint la dependència de les importacions estrangeres. Es tracta d’una resposta regional: aquest model de ”substitució d’importacions” també l’estan portant a terme els règims progressistes i autoritaris de Mèxic i del Brasil. En aquest context, el jove Guevara veu la ”dependència” respecte als Estats Units com el principal mal de l’Argentina: aquí comença una visió del món que assenyala Washington com la malaltia externa causant de tots els problemes llatinoamericans…

(Segueix llegint)

Anuncios

Per què els robots t’haurien de preocupar

(Article original a Crític)

cap-robots-990x380_ok

No cal esperar la revolució robòtica. Ja és aquí, i fa anys. Les fàbriques substitueixen obrers per robots automatitzats. Els mercats financers fan milers d’operacions mitjançant algoritmes que ningú acaba d’entendre. Robots de peluix que poden interpretar sentiments cuiden de solitaris avis japonesos. Informàtics estatunidencs executen terroristes afganesos mitjançant drons, a milers de quilòmetres de distància. Una banda robòtica toca cançons d’AC/DC.

Automatització, algoritmes, intel·ligència artificial, robots. El ‘dataisme’ —el poder de les dades— ja ha arribat a les nostres vides. Conceptes diferents que formen part d’una mateixa revolució tecnològica, coneguda popularment per la ‘revolució dels robots’. Ara mateix, la gran massa d’aquest canvi es troba a la indústria. La majoria de robots no tenen forma humanoide, ni fan coses gaire sorprenents: els sectors més robotitzats a escala mundial són la indústria de l’automòbil, la de l’electrònica i la del metall, segons dades de la Federació Internacional de Robòtica (IFR, en anglès). El 2015 es van vendre un total de 254.000 robots, la majoria en aquests sectors. Però això és només el petit inici —que ja està afectant una part important de la població mundial— d’una transformació molt més gran. Per entendre cap a on aniran aquests canvis, no ens hem de fixar en les empreses de robots industrials que ara dominen el mercat, sinó en els gegants tecnològics que estan liderant la investigació en un camp on els beneficis econòmics poden ser descomunals. Coneixem els seus noms: Google, Facebook, Windows, Apple. Aquestes empreses són les que més recursos estan dedicant en àmbits com la intel·ligència artificial o el desenvolupament d’algoritmes. Compren les petites empreses del sector que comencen a despuntar i capten els estudiants universitaris que destaquen. El periodista Andrés Ortega, al seu llibre ‘La imparable marcha de los robots‘, alerta d’una situació d”’oligopoli” per part d’aquestes grans firmes, que controlen sectors determinants tant per a l’economia com per al futur de la humanitat.

En aquesta carrera tecnològica els estats van, per primer cop en la història, per darrere de les empreses. Si mirem a escala mundial, la immensa producció de robots es realitza a Àsia, on el mercat principal es troba a la indústria massiva de la Xina, segons el ja citat informe de la IFR. Però la innovació parteix de països amb una llarga tradició tecnològica com el Japó o Corea del Sud. El desenvolupament de la robòtica militar es concentra a la potència dominant, els EUA. La geopolítica de la robòtica marcarà com es relacionaran els estats en els propers anys i, també, els nous conflictes que poden aparèixer.

Però, ara per ara, la preocupació més urgent és que un robot et pugui robar la feina…

(Segueix llegint)

La columna i el poder: una història crítica de ‘La Vanguardia’

(Me estreno en Crític. Aquí va mi reportaje, en dos partes, sobre toda la historia del diario ‘La Vanguardia’)

la-vanguardia-990x380

Il·lustració: Jordi Borràs

Part 1

‘La Vanguardia’ és el gran poder mediàtic de Catalunya i un dels més influents a l’Estat espanyol. Ha sobreviscut més de 135 anys a canvis de règim, d’esquerres, de dretes, a monarquies, repúbliques i dictadures. Cap altre diari català ni espanyol ho ha aconseguit durant tant de temps. ‘La Vanguardia’ no és només un diari: és una institució, un actor polític fonamental per entendre la Catalunya contemporània. CRÍTIC fa una radiografia dels moments històrics clau per entendre la influència i el poder del diari dels Godó.

(Segueix llegint)

Part 2

‘La Vanguardia’ ha estat, durant els darrers 37 anys de Govern autonòmic, el diari més llegit i influent a Catalunya. Pujol va intentar controlar-la, Aznar s’hi va apropar, el tripartit hi va xocar, l’independentisme va intentar entrar-hi… però ‘La Vanguardia’ s’ha mantingut, a grans trets, en la seva línia de sempre: al costat del poder, però marcant perfil i distància. La família Godó, tot i la relació amb grups econòmics com La Caixa, segueix controlant les regnes del diari amb mà de ferro.

(Segueix llegint)