Quina era la ideologia de Josep Pla?

(Original a Públic)

pla_paris250x250_72

Probablement George Orwell és el cas més popular d’escriptor que tothom cita per quedar bé, però quasi ningú pensa a fons ni problematitza. Qualsevol el pot utilitzar, cosa que el fa inofensiu. Un dels candidats a aquesta categoria, a nivell del nostre país, és Josep Pla. Es treu de context alguna de les seves frases iròniques, es diu amb pedanteria i tothom queda satisfet. Es mira més la boina que el text.

Però si un llegeix Pla com es mereix, comencen a sorgir els problemes. Era antifranquista l’escriptor que va recolzar el cop d’estat de Franco? Era catalanista el periodista que volia ser director de La Vanguardia Española? Era opositor l’articulista (principal) del setmanari d’origen falangista Destino? Recentment, les notes inèdites de Pla recollides al llibre Fer-se totes les il·lusions possibles (Destino) han tornat a treure aquests temes a debat, de manera intensa i profundament actual –com passa amb tots els grans escriptors–.

Per anar al fons d’aquests problemes, parlem amb tres persones que han llegit bé i han dedicat part de les seves vides a Pla. Són Enric Vila, Xavier Pla i Jordi Amat. Vila va escriure’n una biografia, El nostre heroi Josep Pla, i és periodista d’El Nacional. (Xavier) Pla és director de la Càtedra Josep Pla i professor de la Universitat de Girona. Jordi Amat ha prologat diversos llibres de l’escriptor i és columnista a La Vanguardia.

 

Era Josep Pla antifranquista? La ideologia política de Pla és la mateixa abans i després de la Guerra Civil?
Jordi Amat: Una resposta taxativa seria simplificadora. L’any 1939, quan ell arriba a Barcelona amb l’exèrcit que es diu a ell mateix d’ocupació, és un franquista de cap a peus perquè essencialment ha combatut la Segona República. La Historia de la Segunda República és una aportació valuosa al relat legitimador del franquisme. Però hi ha una qüestió diria que més profunda en el seu cas, que va més enllà dels règims o les ideologies, que és una idea de la funció civil de l’escriptor que ell sent inextricablement lligada a l’ús del català literari o a fer memòria d’una determinada cultura i l’honestedat a l’hora de contemplar la realitat. En la mesura que Pla malda per ser aquest escriptor, substancia marcs mentals alternatius a l’ortodòxia franquista i Pla col·labora en la substanciació d’una cultura alternativa a la del règim.

Pla té ideologia, però no és ben bé un ideòleg. Pla és un conservador sense fronteres estrictes. A vegades és un liberal conservador i sovint un reaccionari. La guerra civil perfila el seu camp, però potser hi ha experiències prèvies –l’Europa d’entreguerres– que són més determinants a l’hora de fixar aquesta ideologia.

Xavier Pla: En el cas d’un escriptor i periodista que analitza l’actualitat política des dels anys vint fins pràcticament als anys vuitanta del segle passat, es fa difícil posar-li una sola etiqueta sense tenir en compte el context històric i biogràfic. Pla era anti-republicà, el juliol de 1936 va ser amenaçat pels anarquistes i, per tant, es va posar clarament amb el bàndol franquista com la major part de la dreta catalanista. El 1939 va tornar a Barcelona com a vencedor i va col·laborar amb el franquisme, que no li va perdonar mai el seu passat catalanista. Però aviat va veure que com a escriptor català era també un vençut. Des d’un catalanisme pragmàtic i possibilista, el que és interessant és veure com Pla progressivament, als anys quaranta, i clarament als cinquanta, va deixant de ser franquista en una evolució que comparteix amb Gaziel i Jaume Vicens Vives, per exemple.

Enric Vila: Evidentment, que ho és. El mateix Pla diu que ell és el més antifranquista de tots, a les cartes amb Josep Maria Cruzet. És antifranquista en la mesura que ell creu que es pot ser antifranquista. Vol fer el mínim de folklore i tenir la màxima eficàcia possible.

La Guerra Civil i el franquisme és un món on tot se li està escapant de les mans, on tot el seu país s’està anant a la merda. Ell el que intenta és conservar. Fins a la Guerra Civil ell és el graciós de la classe, un enfant terrible. Té un comportament un pèl frívol durant la República i la Guerra Civil, que ve donat per la seva situació personal de parella, per la seva relació amb la Lliga, que el traeix… Queda molt aïllat. Hi ha un punt de ressentiment, crec jo, en aquests anys: després és quan li ve el remordiment. La seva posició políticament responsable es produeix durant el franquisme, des de l’any 1939. Els articles que escriu a La Vanguardia són boníssims, no es poden comparar amb res que es publicava en aquell moment. Veu que tot allò és un desastre i intenta parar el cop…

(Segueix llegint)

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s