Catòlics, empresaris i anticomunistes: els enemics catalans que Franco no s’esperava

(Article original a Públic)

sabotatgecontrafranco-small

La Guerra Civil va matar una generació que considerava compatible defensar la República i defensar l’ordre. Catalanistes conservadors, empresaris, monjos i creients van donar suport a Franco a Catalunya a canvi de que ja no es cremessin més crucifixos, la patronal tornés a manar a les fàbriques i els ”revolucionaris” –anarquistes, comunistes, republicans– fossin derrotats. Però el pacte anava més enllà: Franco va exigir submissió total a l’establishment català que l’havia recolzat. Aquesta submissió incloïa poder destruir Catalunya, més enllà de la idea política del catalanisme: arrasar la cultura, per més inofensiva i sentimental que semblés. Com va deixar clar el falangista Luys Santa Marina: “Se empezó con juegos florales y sardanas, y se ha terminado inmolando juventudes en el Ebro. Y esto no puede volver”. Quan aquesta destrucció planificada s’havia posat en marxa, diversos personatges pertanyents a aquest establishment van intentar saltar-se el contracte ”de vencedors” que tenien amb la dictadura. Ja per fer que la poca cultura catalana que quedava no desaparegués, ja per intentar redimir la seva consciència, o ja per crear una nova generació política que lluités –o almenys resistís– contra la demolició anticatalana del nacional-catolicisme.

Aquesta és la tesi del llibre Sabotatge contra Franco (Angle Editorial), del periodista Joan Safont. Es tracta d’un recull de noms que van lluitar contra la dictadura i que –en principi– pertanyien als sectors socials que havien de garantir la fortalesa del règim a Catalunya. En temps actuals, on floreixen els mites que tota la burgesia catalana era franquista, o –pel contrari– que tots els catalans de més de 50 anys havien corregut davant dels grisos, és necessari llegir una mica de bona història. Tant els que no l’hem experimentada com els que sí que ho van fer (¿quants de nosaltres seríem capaços d’entendre el Procés, malgrat haver-lo viscut?). Deixant de banda que el llibre de Safont és una master class de la nostra pròpia història, també cal destacar el seu nivell de documentació. L’autor selecciona i lliga bé les citacions, cosa que fa que vulguis comprar-te tres o quatre llibres dels que apareixen a la seva bibliografia. Les pegues del llibre, per altra banda, són dues: l’enumeració de noms i organitzacions a vegades fan densa la lectura, cosa que pot temptar a llegir en diagonal alguns fragments; i, per altra banda, podria existir un major dramatisme narratiu en la descripció dels fets, que pogués fer veure encara més –mitjançant la força de la literatura– la transcendència dels sabotatges explicats…

(Segueix llegint)

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s