Ressenya de: “La venganza de la geografía” – Robert D. Kaplan

Publicado en el último número de la Revista Diàlegs, donde encontraréis artículos de y sobre Fukuyama de gran interés. Aquí mi humilde aportación realista a este ejemplar dedicado al maestro del idealismo:

El Despatx Oval ha de canviar d’estètica. Buidem les parets de quadres com Statue of Liberty o The Avenue in the rain i posem un mapamundi ben gros, a poder ser en relleu, i un parell de mapes de l’Orient Mitjà i el mar de la Xina. També podem fer net recolocant els bustos de Lincoln i M.L. King a qualsevol altra sala de l’extensa Casa Blanca, guardant les fotos de la Michelle, la Malia i la Natasha a la cartera del President, i situant sobre els mobles desnonats unes bones piles de llibres d’història que decorin la sala del Líder del Món Lliure. Potser, mentre el president passegi per la sala buscant respostes al destí de la nació, una muntanya del mapa o una batalla del segle XII siguin el motiu de la seva inspiració. Segons Robert D. Kaplan, aquest seria el bon camí.

No es pot fer bona política exterior sense mapa ni llibre de història. Kaplan ha vist els grans rius , deserts i mars que separen pobles, i els fan diferents o semblants. Ha cobert com a periodista guerres que van marcar cap on aniria el món. Però també s’ha tacat les mans a la política, assessorant diverses administracions en matèria de defensa i política exterior. La venganza de la geografía és una crítica però també un mea culpa. Una crítica a la post-guerra freda, a l’esperit fukuyamesc que va envair les administracions Clinton i Bush, “on era millor ser neoconservador o internacionalista liberal, persones considerades intel·ligents i de bon cor, preocupades per aturar el genocidi als Balcans”. Una etapa on es van realitzar intervencions armades humanitàries a llocs com Somàlia o Haití, bombardejos aeris sobre grans explanades de terra nua, per tal de mostrar al món els motius morals de la política exterior americana, per tal “d’exorcitzar els fantasmes de Vietnam”. Una etapa d’èxit, de paus i d’esperances. Una etapa on pensàvem que podíem salvar el món.

I llavors l’11-S. Afganistan. Iraq. L’exèrcit estatunidenc s’encallava a les muntanyes afganes, assetjats pels mateixos mujahidins que van enfangar als russos en aquest Vietnam soviètic. Els soldats americans morien entre els carrers laberíntics de les ciutats iraquianes, perseguint fantasmes amagats entre la població. On havia quedat la força de les nostres intencions després de l’11-S? La força dels ideals restava orgullosa i potent, però desconcertada pel retorn xocant i incòmode de una vella coneguda: la geografia. I amb ella, més vells coneguts, els realistes i la seva visió propera al cinisme però útil per entendre l’error: “el poder aeri va reduir el mapa a dues dimensions a la dècada dels 90, però poc després el mapa tridimensional va tornar a imposar-se a les muntanyes d’Afganistan i als perillosos carrerons de l’Iraq.” I el realisme es va tornar a posar de moda.

Però Kaplan també va ser part del problema. Va aconsellar a l’administració Bush perquè realitzés la invasió a l’Iraq, amb el desastre regional conseqüent: “l’Iraq va soscavar un dels components claus de la mentalitat d’alguns: que la projecció del poder estatunidenc sempre tenia un resultat moral. Però va haver-hi qui va comprendre que l’ús descontrolat del poder, exercit per qualsevol Estat, fins i tot per un democràtic i amant de la llibertat com els Estats Units, no era necessàriament virtuós”. Potser com a penitència, Kaplan va rellegir antics autors que tractaven la geografia amb respecte temerós, sabent que “la situació d’un Estat en el mapa és el primer que el defineix, fins i tot més que la filosofia de govern”. Autors oblidats que defensaven teories com la dels mars de Mahan, que afirmava que el control marítim era la clau per l’hegemonia mundial, ressonant en el balanç de força actual, a base de portaavions i bucs de guerra, entre la Xina i els EUA al mar de la Xina. O el concepte de Heartland per Morgenthau o Spykman, que explica la importància geopolítica de països com l’Iran o Turquia, o la recurrent tendència expansionista de Alemanya i Rússia. La escriptura d’aquest assaig és un recorregut analític dels punts “calents” de l’actualitat, analitzant cada cas en base a la història i els elements geogràfics propis. Claus per entendre, per exemple, perquè els governs de Tunísia o l’Egipte han estat sempre més moderats que els iraquians o sirians. O per què el comunisme de Hongria va ser molt més lleu que el de Bulgària. O per què, tard o d’hora, la reunificació de Corea caurà pel seu propi pes.

Si l’anàlisi dels casos concrets té multitud de dades i referències aclaridores i potents, el moll polèmic de l’assumpte està en el vell debat entre realisme i allò que no ho és. Kaplan afirma que el realisme és la bona política, “un art abans que una ciència” que consisteix en “treballar vora l’abisme sense precipitar-s’hi”. Una visió que limitaria l’acció en la prudència “que afirma que el llegat de la geografia, la historia i la cultura imposa límits en l’assumible a qualssevol lloc”, i que es tracten d’un conjunt de potents forces “amb les que s’ha de treballar per millorar el món, no anar contra elles”. El bon realisme no és determinista, sinó que coneix els límits i intenta treballar entre ells, basant-se en el “determinisme probabilístic” proposat per Raymond Aron, amb l’objectiu últim de “posar fre a un fervor excessiu en política exterior”. Un fervor del que el mateix Kaplan afirma haver participat.

D’aquí s’obre una pregunta de fons: el intervencionisme humanitari ha d’actuar només als llocs on és més fàcil fer-ho, on les grans forces ens posen menys dificultats? És a dir, una política exterior humanitària s’ha de supeditar a la facilitat per davant de la necessitat? Actuar a Síria seria molt més difícil que quan es va actuar a Haití. Quin nivell de dificultat estem disposats a acceptar? Quins límits posa la prudència i quin eros té la moral?

Debats estèrils per als realistes. EEUU ha de dirigir la seva política exterior com a Estat, no com a potència. Enfangats a l’Orient Mitjà des de la Doctrina Carter, els estatunidencs estan tenint dificultats per controlar el que passa a l’extrem asiàtic, davant l’ascens de una superpotència que podria acabar sent rival. Presos sota la contradicció de llibertat i canvi en política exterior derivades de la democràcia i les seves múltiples intencions, els EUA busquen solucionar els problemes actuals i a la vegada mirar cap al futur.

Però tant ser realista com idealista és més fàcil des de l’acadèmia que des de les posicions de govern. La compaginació entre un lideratge moral i un lideratge útil és més complicada del que sembla. Tot i així, un cert eix vector ha de guiar la acció política, una certa línia que seguir per no caure al precipici. I els mapes i llibres d’història sempre donaran un cop de mà.

Finalment, una reflexió inquietant apareix cap al final del llibre. Un veterà de la guerra de Vietnam i professor de la Universitat de Boston, Andrew Bacevich, reflexiona a una taula de debat acadèmica sobre l’Orient Mitjà: “un historiador que considerés el nostre debat des del punt de vista d’un futur llunyà podria concloure que mentre Estats Units es concentrava en Afganistan i altres països de l’Orient Mitjà, hi havia un país a punt de convertir-se en un complet Estat fallit a la mateixa frontera meridional estatunidenca, amb implicacions molt més greus per al futur a curt i llarg plaç de Estats Units, la seva societat i el seu poder, que qualsevol altre cosa que succeïra a mig món d’allà”. Es refereix a Mèxic, país frontera amb Estats Units, on el buit de poder creat pels càrtels de la droga i la violència és vist amb menys temor que el fonamentalisme islàmic a un oceà de distància. Un país amb un terç de la població que els EUA, amb una població dotze anys més jove, i que ja suposa el 12,5% de la població estatunidenca. Les dades apunten a que al 2050, un terç de la població del Estats Units serà hispanoparlant. Aquesta és una de les grans crítiques a la política exterior dels EUA: s’ha preocupat durant anys en influir en el que passava a l’altra banda del món, però ha oblidat el que passava a la seva pròpia frontera. Es tracta de tornar a pensar la llista de les pròpies prioritats. Amb el mapa i el llibre observant, cínics i incòmodes, des de la superfície de roure britànic de l’escriptori Resolute.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s