Slavoj Zizek- “El año que soñamos peligrosamente”

(Publiqué esta reseña en el número 60 de la Revista d’Estudis Polítics i Socials “Diàlegs”. Lógicamente, está en catalán. Creo que para los de habla española, entender el catalán no será muy dificil, con un poco de intuición y Google Traductor. Si al final supone un gran problema, se me pide y lo traduzco al castellano.)Un dels punts més forts de l’obra del filòsof eslovè Slavoj Zizek és l’exemple. Aquest pensador comunista té la capacitat de formular una teoria conceptual complexa, i llençar-la al marc de realitat per demostrar la seva veracitat. La seva última obra (El año que soñamos peligrosamente) aposta fortament per aquesta didàctica de l’exemple i utilitza les revolucions àrabs, el moviment Occupy Wall Street, els moviments populistes europeus (entre d’altres), com a demostració de la veracitat del seu treball teòric. En aquest nou llibre no trobem un gran canvi en les seves concepcions o propostes: moltes d’elles ja estaven explicades a altres obres del mateix autor. El punt fort és la revisió del pròpia teoria a través del desenvolupament de la realitat política contemporània. Aquí radica gran part del seu atractiu: la vinculació de la teoria político-filosòfica amb els problemes immediats de la societat actual.

Bona part del llibre analitza els nous moviments “revolucionaris” que van aparèixer l’any 2011: l’anomenada “primavera àrab” i els moviments de protesta “indignats” a les societats occidentals (l’autor, però, es centra en el moviment Occupy Wall Street, ja que el va viure de ben prop i fins i tot hi va participar diversos cops com a conferenciant). Zizek demostra una forta alegria per l’apareixement d’aquestes revoltes. Segons l’autor, la seva grandesa és que van a l’arrel del problema i fan una crítica directa al sistema capitalista. Això les diferencia d’altres reivindicacions post-modernes com el feminisme, l’ecologisme, els drets dels homosexuals… criticades durament a altres llibres de Zizek, ja que l’autor considera que aquestes protestes centrades en problemes tan particulars, sense una crítica àmplia i sistemàtica, donen la sensació als activistes compromesos que amb el seu esforç estan canviant moltes coses, quan solament acaben variant petits detalls cosmètics puntuals. A més, són protestes que en molts casos acaben absorbides dintre la pròpia dinàmica del Capital. Un bon exemple és l’ecologisme (un dels grans temes recurrents a l’obra zizekiana). La idea de la lluita per la preservació del medi ambient ha estat inserida dintre de la dinàmica del mercat. El lema és: “Compra per preservar el medi ambient”; o fins i tot es va més enllà i es planteja el problema en clau teològica: “Compra  per retornar l’equilibri a la Mare Terra”; on l’acció ecològica és plantejada com un manament diví al més pur estil New Age. La protesta acaba inserida en un procés de capitalisme cultural, on el consumidor compra una “sensació de compromís”: si adquireixo pomes “ecològiques” puc estar tranquil, perquè ja he fet la meva petita obra per ajudar el medi ambient. La conclusió final és que comprant estàs donant per satisfeta la teva ànsia reivindicativa i de compromís. Pagant una mica més pel mateix producte, podràs anar a dormir satisfeta i tranquil·lament.

A través de les revolucions àrabs i indignades Zizek fa un anàlisi present, però s’estalvia (i demana que no es realitzi) una pronosticació del futur que ens espera i de la societat utòpica que volem construir. L’autor eslovè encoratja al lector a realitzar una actuació basada en una atenta observació del present per copsar el moment en el que es poden produir els grans canvis. Zizek (com en molts altres dels seus llibres) utilitza el vocabulari del filòsof francès Alain Badiou, per definir aquest moment “crucial i decisiu”, i l’anomena Esdeveniment. L’Esdeveniment és aquell moment en que les normes i el sistema simbòlic es trenquen i succeeix allò que tots consideràvem impossible. Amb molta raó les revolucions àrabs poden ser considerades com un Esdeveniment pur i dur: qui s’esperava (sota la perspectiva paternalista liberal) que els ciutadans immersos en la cultura musulmana deixessin de banda la seva submissió a la religió i al fanatisme, i poguessin alçar-se reivindicant democràcia i canvis econòmics? Qui s’esperava que els àrabs fossin una representació màxima d’aquells que lluitaven per la llibertat? Un cop arribat l’Esdeveniment es realitza un joc d’estirar la corda: per una banda, trobem les forces islamistes conservadores, i de l’altre l’esquerra secular iniciadora de les revoltes. Zizek ja adverteix que la revolta popular no condueix necessàriament al projecte emancipador d’esquerres. La major part de cops la derrota és conseqüència de la falta d’orientació a l’hora d’actuar. Estem tan necessitats de fer quelcom, que hem oblidat pensar sobre allò què farem. La fórmula zizekiana és: primer pensa, realitza un anàlisi de tot allò que succeeix; a continuació, quan hagis descobert on estan les tensions, posicionat: la neutralitat no és possible; finalment, quan sàpigues amb qui estàs i què vols fer, actua amb totes les teves forces.

La falta d’un anàlisi i pensament previ és la base del desconeixement de les conseqüències i canvis d’allò que realitzem. Les bones causes són absorbides o desplaçades de fàcil manera pel Capital. Una de les grans lliçons del capitalisme actual és que esperar la seva pròpia caiguda és la més gran de les utopies. El Capital s’adapta a totes les cultures (xinesa, saudita, americana, europea, índia…) i a les més variades pràctiques i valors moderns. Un clar exemple és la idea de la participació democràtica al treball. Els patrons autoritaris del passat, han quedat substituïts per diversos assalariats milionaris membres de consells de empresa, que prenen decisions en comú. O fins i tot, han quedat substituïts per mànagers que promulguen el “no hi ha normes” davant dels seus treballadors amb el suposat objectiu de explotar la seva creativitat. Malgrat les màscares puguin ser acolorides i variades l’objectiu etern és el mateix: l’acumulació infinita i imparable de capital. La globalització és la conseqüència lògica de l’expansió capitalista: aquesta no es frena per cap cultura ni cap valor, sinó que les abraça a totes. Per això Zizek apunta amb certesa que l’expressió política més forta del capital no la trobem a Bush ni a Tatcher: la trobem a Blair i a Obama. La tercera via, amb el seu multiculturalisme i la seva doctrina liberal moderna, és el camí més lleuger i fàcil per a la reproducció del capital. Només cal veure qui eren els principals finançadors de la campanya de l’actual president nord-americà: Apple, Google, Microsoft… és a dir, les companyies més poderoses del món, les representadors del gran Capital modern, multicultural i liberal. Els demòcrates liberals de Nova York són la gran expressió de les classes dominats, mentre que els pobres republicans de Texas són l’expressió del populisme, que ha desplaçat la lluita de classes per una lluita cultural. Malgrat això, el debat sobre el creacionisme o l’avortament entre les classes fonamentalistes populars no preocupa al poder hegemònic: torna a ser un desplaçament cultural dels problemes polítics reals. Zizek intenta buscar una sortida d’esquerres al problema, que sumi la creença en la veritat pròpia dels populistes (oposada al relativisme dels liberals) i la no-exclusió dels multiculturals (oposada a la xenofòbia fonamentalista): la solució és la creació d’una proposta i objectiu comú que torni a posar la lluita de classes en el focus principal.

Per això la proposta d’Occupy Wall Street agrada tant a Zizek: la lluita del 99% contra l’1% (una metàfora de la lluita de classes), com a projecte comú basat en una certesa col·lectiva. L’acció del grup és la palanca del canvi, no les petites accions individuals (ni les petites reformes són la base del canvi, sinó el trencament radical). Zizek desenvolupa aquesta qüestió a partir de la sèrie de televisió The Wire, centrada en el tràfic de drogues a la ciutat nord-americana de Baltimore. Tots els personatges realitzen accions heroiques per canviar allò que consideren dolent, però darrere seu hi ha la força del sistema ( i la seva dinàmica circular) que acaba dilapidant qualsevol oportunitat de canvi a través de la gesta individual. En aquesta comparació Zizek realitza un altre dels punts més atractius de la seva obra: la utilització de la cultura popular com a mecanisme d’explicació de les dinàmiques socials. Tant pot utilitzar les sèries Dexter o The Wire, com els films d’acció de Hollywood In time o 300, passant per obres clàssiques com el Coriolà de Shakespeare. Aquest ús de la cultura popular té dues vessants: per una banda, desvelar el contingut filosòfic o polític de moltes d’aquestes produccions, que són descartades dintre dels cercles intel·lectuals pel simple fet de no tractar-se de produccions d’autor de directors dels quals mai hem escoltat el nom, en una actitud que crea un elitisme grandiloqüent en la persona, però que poc servei fa a la crítica i al pensament col·lectiu. D’altre banda, es tracten d’esquers per atraure a un conjunt de potencials lectors, que davant un farragós i intelectualoide assaig només veurien l’opció de sortir corrent, però que, mitjançant productes culturals immersos en la seva vida quotidiana, els poden veure com una vàlvula per eixamplar el seu coneixement intel·lectual. L’autor eslovè vol produir canvis reals i sap que des del paternalisme elitista l’hegemonia cultural no s’aconsegueix. Zizek s’aferra a la màxima de Gramsci que ens diu que la societat necessita (ara més que mai) “intel·lectuals orgànics” infiltrats a les universitats, a les publicacions i als mitjans de comunicació, ja que si volem conquerir el poder polític, prèviament hem de guanyar la batalla pel control del poder cultural.

Anuncios

2 pensamientos en “Slavoj Zizek- “El año que soñamos peligrosamente”

  1. Ei, m’ha agradat molt aquesta ressenya, em convida a llegir-me el llibre. Tinc algunes coses a discutir així que li faré un cop d’ull i ja comentarem jeje. Tot i així m’hi ha faltat la paraula “ideologia”, sobretot citant a Gramsci. Saps si en parla obertament a l’obra? Zizek discuteix altres autors?

    Salut!

  2. Que recordi, Zizek segueix a Gramsci al llibre “En defensa de la intolerancia”. Te’l recomano molt, d’aquest en vaig poder treure moltes idees i preguntes interessants.

    Tinc el llibre de la ressenya a Barcelona, per tant no puc mirar a qui discuteix… Però són prou conegudes les polèmiques amb Negri i Hardt i altres marxistes postmoderns. També fa crítiques a Habermas i a alguns autors socialdemòcrates. Això sí, ara mateix no et podria dir a quin llibre s’enceta cada polèmica.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s